Intentaré aclarir interrogants que es fa una dona embarassada quan sent a parlar de la toxoplasmosi.

• QUÈ ÉS LA TOXOPLASMOSI?

Es tracta d’una malaltia infecciosa causada per un paràsit, el Toxoplasma. Aquest paràsit té com a últim hoste l’epiteli intestinal dels gats i altres felins. Però aquest paràsit també es troba en un percentatge molt alt als teixits d’altres animals com el porc, la vedella I el pollastres, entre d’altres.

La majoria de la població ja ha estat en contacte amb aquest paràsit, de forma asimptomàtica, sense adonar-se’n i, quan això s’ha produït, el cos s’immunitza envers el Toxoplasma i ja no es pot veure afectat per dita infecció en cas de tornar a entrar en contacte amb aquest paràsit.

• COM ES TRANSMET?

Tot i que sempre hi ha el costum de “culpar” al gat de la transmissió, són moltes les vies per entrar en contacte amb ell:

• Manipulant els excrements d’un gat contaminat. NO per contacte directe amb el gat. Per això es recomana a les persones de risc, o bé que no manipulin la caixeta del gat, o bé que ho facin amb guants.
• Menjant carn poc cuita. Soviet la carn dels animals està infectada d’aquest paràsit, que posteriorment s’elimina quan  es cuina el producte a temperatura alta o amb temperatura baixa (per congelació).
• Menjant verdura de mercat. En les hortalisses més naturals poden haver-hi restes del paràsit per contacte amb altres animals.
• Consumint aliments com els ous, la llet o qualsevol aliment contaminat o manipulat per mans contaminades.

• ES GREU LA TOXOPLASMOSI?

No, amb puntualitzacions.

En general si aquesta afecta a una persona sana, aquesta no manifestarà cap símptoma, i si hi ha reacció, és semblant a una lleugera grip. Tothom que hagi conviscut amb animals, tingui la sana costum de menjar productes de mercat, o sigui, que no hagi estat aïllat de la natura, ja ha tingut contacte amb el paràsit alguna vegada o en moltes ocasions de la seva vida. Això vol dir que haurà adquirit immunitat per a futurs contactes amb el Toxoplasma i que el seu cos ja ha desenvolupat un mecanisme de defensa que fa que no pugui patir cap mena d’infecció per aquest paràsit.

Ara bé cal puntualitzar que les persones amb el sistema immunològic deprimit, com és el cas dels seropositius amb un sistema de defensa feble, sí poden patir la infecció.

Totes les associacions de seropositius informen de la toxoplasmosi amb els consells que cal seguir en el cas de tenir gat (no manipular excrements, netejar-se les mans, etc…) i en CAP CAS recomanen que es desfacin de la mascota.

L’altre cas de col·lectiu amb risc és el de los dones embarassades que mai han tingut cap contacte amb el paràsit, força estrany a la nostra societat.

• QUÈ INDIQUEN LES PROVES?

Quan una dona està embarassada se li fan les proves per veure si ha estat en contacte amb el paràsit. Són unes proves específiques que van incloses dins d’una analítica corrent de seguiment d’embaràs.

Quan les proves donen RESULTAT POSITIU, volen dir que la dona ja ha estat en contacte amb el Toxoplasma i, per tant, NO pot transmetre la infecció al fetus.

Si les proves donen un RESULTAT NEGATIU, vol dir que la dona no ha estat en contacte amb el paràsit i, per tant, en cas d’infecció, SI podria transmetre la infecció al fetus.

Així amb un resultat negatiu de la prova del Toxoplasma cal mantenir unes precaucions: no tenir contacte directe amb excrements de gat, no menjar carn crua o poc feta i netejar molt bé les verdures de mercat.

EL CONSELL…

Com sempre, quan el facultatiu mèdic no està ben informat, el primer que recomana en cas d’embaràs, es desprendre’s del gat. Cal saber que la principal via d’infecció d’un gat és menjar rosegadors i/o ocells que hagin estat portadors del paràsit. Es per això que el risc decreix si tenim un gat domèstic que habitualment és dins a casa. El gat que ja ha estat en contacte amb el paràsit (sòl afectar a gatets menors a 6 mesos) ja queda immunitzat i NO transmet la malaltia.

Silvia Torroella Claver

Tweet

Ja entrats en segle XXI i en els païssos que podem considerar econòmicament desenvolupats, es ben coneguda la tendència a la igualtat de gènere. Ens veiem abocats a fer  desaperèixer les diferències entre homes i dones en tots el àmbits, però sóm tant semblants com es vol fer veure? o, contrariament hi ha unes diferències, que tot i passar-les per alt, seran sempre insalvables.Avui posarem a debat les diferències de gènere que, científicament existeixen, desde diferents punts de vista, el psicològic, el biològic i el social, i a partir d’aquí podrem intentar opinar si les difències són o no suficients per considerar els dos sexes com a diferents o considerar que homes i dones diferim en el mateix grau en que es diferencïen  dues persones sigui quin sigui el seu sexe.

(sexe: es refereix a característiques biològiques que identifiquen a les persones com a varons o femelles)

(gènere:  és una construcció social del sexe biològic per la que es prescriuen els diferents papers i responsabilitats de cadascún dels sexes, és el rol sexual.)

 Diferències generals entre homes i dones 

•  cervell

homes: més dotats en qüestions matemàtiques i d’orientació espaial, per motius, potser culturals.dones: millor aptituts verbals, potser també per qüestions culturals.

•  olfacte

home: poc sensible en comparació a les dones.dones: més sensible que el masculí, una diferència que s’accentúa al final del cicle menstrual.

•  pell

homes: més gruixudadones: més sensible i més prima, això fa que les pells femenines envelleixen més aviat i acaben presentant més arrugues.

• cor

home: tenen el doble de probabilitat de patir infart que en les donesdones: tenen un cor proporcionadament més petit

• . estòmac

homes: són més propensos a patir càncer d’estòmacdones: toleren pitjor l’alcohol degut a la manca d’un determinat enzim a l’estòmac

• .grassa

homes: representa el 11% del pes en els homes i s’acumula a la part superior del tronc i l’abdòmen.dones: representa, en condicions òptimes, el 23% del seu pes i es concentra a les cuixes (nalgas) i a les cames.

• pèl

homes: la calvície masculina és un caràcter hereditari dominant.dones: no solen estar expossades.

• ossos

homes: més robusts i pessats que en la dona.dones: més fràgils que en l’home, particularment després de la menopausa.

·                     gust

homes: preferència pel salat.dones: preferència pel dolç.

respecte a variables més psicològiques

 —homes puntúen significativament  superior en:

• capacitat espaial-capacitat matemàtica-autoestima-adicció a drogues —dones:-capacitat verbal-rapidesa perceptiva-càlcul aritmètic-lectura-memòria primària-suicidi-depressió  ·                     Des d’el punt de vista biològic, que ens diferencïa homes i dones? A la vista està que morfològicament les diferències són notables, ara bé, començant pel sist. nerviós, és aquest sexodimòrfic, o amb altres paraules, hi ha diferències en el sistema nerviós de l’home i de la dona que es reflecteixin en les diferents conductes que apareixen entre els sexes? Al llarg de l’evolució, per alguna clase d’organismes s’ha decantat una forma de reproducció que requereix dels gèneres masculí i femení per tal de garantitzar la conservació de les diferents espècies, i això s’expressa mitjançant el genotip sexual (el contingut genètic) diferent pels dos sexes. Aquesta diferència genètica és la que fa que l’acció hormonal sigui també diferent i tot això porta a diferències fenotípiques, i, tinguent en compte que la conducta és un tret fenotípic, hi haurà entre sexes una diferència tant en les conductes reproductores com en les no reproductores, el que suposa un sistema nerviós diferent. Això és completament vàlid per espècies com les aus, molt estudiades en aquest aspecte, però en el nostre cas, el estudis realitzats són encara insuficients per poder parlar de un sistema nerviós sexualment diferenciat, encara que no es pot posar en dubte que entre homes i dones hi ha una conducta diferent.  Hi ha diferències a la intel.ligència general?Al parlar de diferències de sexe respecte a la intel.ligència general, les dades demostren que no hi ha diferències en valors promig de CI (coef. intel) entre ambdós grups, però els homes mostren una dispersió més grossa, o sigui que n’hi ha més de tot.Les diferències de sexe en intel.ligència s’han plantejat sempre en un contexte pol.lèmic per naturalesa ja que, tradicionalment, s’ han fet servir per justificar la inferioritat intel.lectual de la dona enfrot l’home.   Com es veuen les diferències de gènere a altres cultures? A moltes cultures els homes es pensen que són espiritualment superiors a les dones, i que aquestes són perilloses i contaminadores, febles i indignes de confiança.Les religions de tipus eclesiàstic també es caracteritzen per una marcada interconexió funcional entre els rituals i mites dominats pels varons, d’una part, i la supremàcia político-religiosa masculina, d’altre. Tant a Roma, Grècia, Mesopotàmia, Egipte i l’antic Israel com als mons musulman i hindú, els grans sacerdots eren homes. Les sacerdotisses d’alt rango amb control autònom sobre els seus propis temples, com a la Creta minoica, són excepcions.   Uns exemples: ·                     Simbolisme sexual a Bangladesh En aquesta cultura els homes estan asociats amb la dreta, el costat preferit de les coses. Les dones amb l’esquerra. Els metges rurals consideren que una diferència bàsica entre els sexes obliga a pendre el pols de l’home al seu canell dret i a la dona a l’esquerra; els homes porten el seu amulet al braç dret, i les dones a l’esquerra. Quan es llegeix la ma als homes se’ls llegeix la dreta i a les dones l’esquerra. Quan es fa teatre, els papers d’home i dona es porta a terme per homes i es distingeix el sexe per les gesticulacions, amb la dreta, vol dir home i amb l’esquerra, vol dir dona.Segons la creença popular, es diu que les nenes comencen a caminar avançant primer el peu esquerra, i els nens comencen a caminar amb el peu dret.La dicotomia dreta-esquerra no només denota masculí-femení sino també autoritat-sumissió. ·                     Avui en dia s’ha demostrat que la pràctica clínica depen de si elpacientés home o dona i varia entre metges i metgesses.Per què amb els mateixos símptomes  d’infart és més probable que una persona rebi luna més adequada atenció mèdica si és home que si és dona?Per què els pacients queden més satisfets si els aten una metgessa? En la segona meitat del s.XX es va constatà que la majoria de processos, excepte ginecològics i obstètrics, s’investigaven primer en homes i llavors es trasl.ladaven en la pràctica cílinica a les dones. També es va observà que l’ atenció a un pacient masculí era sempre més exhaustiva. També hi havia una separació d’especialitats, pels homes la traumatologia i l’urologia; i per les dones la pediatria, la psiquiatria i el metge de familia. Al 1991 va sortir un article arran d’unes investigacions portades a terme per les Universitats de Harvard i Maryland on s’observava que devant un episodi d’infart es portaven a terme moltes més coronariografies als homes que a les dones, aquests resultats que foren considerats políticament incorrectes, van portar molta cua.Històricament s’ha creat una dicotomia que marca les funcions socials i unes característiques ben definides, de tal manera que el que és femení o masculí estan representats per un conjunt d’estereotips ben diferenciats que abarca des de les ciencies bàsiques fins al medi social.A la dona se li han atribuit tradicionalment característiques de: passivitat, sumissió i dulzura, mentre a l’home s’ha hagut de regir per models de domini, força i valentia. ·         Dos mons diferents????… que en pensen les dones. El moviment feminista reclama l’igualtat amb el gènere masculí, passant per alt que a més del grapat de diferències fisològiques existeixen un no parar de caràcters diferents entre uns i els altres. Es diria que provenim d’espècies diferents com si els homes vingueren d’un planeta i les dones d’un altre.Amb l’alliberació de la dona dins el mon laboral s’han obert tipus de feines que abans només estaven reservades pels homes. Ara bé aquí hi haurà una diferència, mentre la dona tindrà una necessitat imperiosa d’ordenar i recollir, l’home, encara que agrairà aquest ordre, deixarà en un segon terme aquesta neteja per l’alliberació del seu estrés., consequentment agafarà el mando de la tele i s’apalancarà literalment en un sofà, mentre, la dona a l’hora que es queixa per la incomprensió que reb del seu marit recollirà la roba del terra i passarà el drap per tota la casa.La forma d’evasió de l’estrés és diferent entre l’home i la dona Sílvia Torroella Claver

Tweet

El CAVALL I EL PORC

Havia una vegada un criador de cavalls al que li faltava un d’una determinada raça.

Un dia es va adonar que el seu veí tenia aquest cavall i el va convèncer per que li vengués.
.
Un mes després el cavall va emmalaltir i trucà al veterinari, que li va dir:

"el seu cavall té un virus i és necessari que li doni aquest medicament per tres dies consecutius. Un cop passats els tres dies veurem si ha millorat, en cas de no fer-ho no ens quedarà més remei que sacrificar-lo"
 
En aquell mateix moment, un porc escoltava la conversa.
 
Al dia següent li donaren el medicament al cavall i se n’anaren. El porc s’acosta i li digué:

– força amic cavall!!!!

– aixeca’t d’aquí perque sino seràs sacrificat!!!

Al segon dia li donaren novament el medicament i se n’anaren.

El porc s’acostà i li digué:

– va, gran amic meu!!!

– aixeca’t, sino moriràs, va, jo t’ajudo!!!

Al tercer dia li donaren el medicament i veterinari digué:

– probablement l’haurem de sacrificar demà, ja que pot contagiar el virus als demés cavalls! 

Quan se’n van anar, el porc es va acostar al cavall i li digué:

– va amic!, és ara o mai!

– ànims… força. Jo t’ajudo… va…. un, dos, tres…. poc a poc… ja gairebé està… així…. així…. arra corre poc a poc….!!!

– més ràpid!!!!!  Fantàstic!!! Corre….. corre!!!
 
– has guanyat campió!!!

… amb això que arriba l’amo del cavall i veient el cavall corrent digué:

– Això és un miracle!!! El cavall s’ha curat!!!

– hem de fer una festa!!! …

– matarem al porc per celebrar-ho!!! 

"Moraleja"

Això passa amb freqüència en l’ambient laboral, poques vegades es percep qui és el que realment té els mèrits per l’èxit.

"Saber viure i ser reconeguts és un art….

i no tots som artistes…

Si algun dia algú et diu que no ets un professional, recorda que:

Aficionats van construïr l’Arca de Noé i professionals el Titanic….

Ja sabem quin es va enfonsar!!!!

I TU, T’HAS PARAT A PENSAR QUÈ ETS?

        CAVALL O PORC

Tweet

Las reglas para ser humano

•  Recibirás un cuerpo

 Puede ser que te guste o que lo odies, pero será tuyo durante todo el tiempo que pases aquí. 

• Aprenderás lecciones

 Estás anotado a tiempo completo en una escuela informal que se llama vida. Cada día que pases en ella tendrás oportunidad de aprender lecciones. Puede ser que las lecciones te gusten como que te parezca que no vienen al caso o que son estúpidas. 

• No hay errores, sólo lecciones

 El crecimiento es un proceso de ensayo y error: la experimentación. Los experimentos fallidos son parte del proceso en igual medida que los que, en última instancia, funcionan. 

• Una lección se repite hasta que está aprendida

 Cada lección se te presentará en diversas formas hasta que la hayas aprendido. Cuando eso suceda podrás pasar a la lección siguiente. 

• El aprendizaje no tiene fin

 No hay en la vida ninguna parte que no contenga lecciones. Si estás vivo, aún te quedan lecciones que aprender. 

• «Allí» no es mejor que «aquí»

 Cuando tu «allí» se ha convertido en un «aquí», simplemente habrás obtenido otro «allí» que te parecerá nuevamente mejor que «aquí». 

• Los demás no son más que espejos que te reflejan

 No puedes amar ni odiar nada de otra persona a menos que refleje algo que tú amas u odias en ti mismo. 

• Lo que hagas de tu vida es cosa tuya

 Tienes todas las herramientas y recursos que necesitas, lo que hagas con ellos es cosa tuya. La elección es tuya. 

• Tus respuestas están dentro de ti

 Las respuestas a las cuestiones de la vida están dentro de ti. Sólo tienes que mirar, escuchar y confiar. 

• Te olvidarás de todo esto 

• Puedes recordarlo siempre que quieras

                              Anónimo 

Tret del llibre Sopa de Pollo para el Alma

De Jack Canfield i Mark Victor Hansen

Tweet

•  Què és?

Des d’el punt de vista biològic, la gelosia és un comportament que ha evolucionat a partir de l’instint bàsic que té qualsevol espècie de perpetuar els seus gens en el major nombre de parelles possible, el que en aquesta societat diríem "infidelitat".Al llarg de l’evolució, l’home com a esser social que és, tendeix a unes relacions humanes estables. Aquí apareixeria la gelosia quan una persona veu amenaçada aquesta estabilitat.De d’el  punt de vista biològic, la gelosia és una emoció, que manifesta l’ansietat davant la possible pèrdua de la persona estimada. 

•   Es dolenta la gelosia?

 Aquesta qüestió produeix molta controvèrsia.Per una banda ens trobem aquells que diuen que, moderadament, una conducta gelosa afavoreix la relació perquè indica que la persona estimada és important i no es vol perdre. I que parlem de malaltia quan la gelosia és forta. Tenint això en compte si associem gelosia forta-malaltia i gelosia feble-demostració d’amor, hauríem estar d’acord en que si torturem poc a algú, per ex. estirant-li els cabells, és manifestació d’amor, però si el torturem molt, per ex. clavant-li claus, llavors sí és malaltís. 

•  La persona gelosa, mostra algun perfil psicològic concret?

Uns trets característics de les persones geloses, que es presenten en gairebé tots els cassos són:-persones amb baixa autoestima, aquest fet fa que al considerar-se a sí mateixos poca cosa, augmenta el risc de que la persona estimada, compari, trobi algú millor, i el deixi.-persones molt dependents.-que no reconeixen la seva conducta com a gelosa.-amb un alt sentit de la possessió, tan en terreny material com en el terreny sentimental.-persones egoistes, ja que centren com a principal les seves necessitats sense tenir el compte les necessitats del altres.-persones molt preocupades de l’avaluació social, "del que diran", presentant un patró de fòbia social, amb un cercle reduït d’amistats i amb desconfiança cap els altres.-molt insegurs amb sí mateixos, inseguretat que traslladen cap a les altres persones i situacions, "tot és perillós". 

•  D’on ve la gelosia?

Moltes vegades hem sentit a dir, la gelosia és innata, hi ha persones que neixen més geloses que altres, com si es tractés d’un tret de personalitat ja establert genèticament.El cert és que els nens durant els primers anys de vida no presenten aquest patró, fins als dos anys estan prou preocupats explorant el seu entorn i aprenent a moure’s.Es de més grans quan comencen a aparèixer les conductes de gelosia, que es veuran més o menys reforçades segons siguin educats.En aquest cas la personalitat només afectaria a la manera de mostrar la gelosia:-una persona tancada mostrarà la gelosia amb conductes contra sí mateix.-una persona més enèrgica els pot mostrar amb conductes més agressives envers als altres.També depèn de si les conductes geloses han estat o no reforçades, si amb aquest comportament una persona aconsegueix el que vol llavors tindrà tendència a repetir la mateixa conducta cada cop que vulgui algo.  

• Com es tracta a una persona gelosa?

El primer de tot és que la persona reconeix-hi que la seva conducta és desproporcionada a les circumstàncies, la majoria de vegades no hi ha una base material que la sustenti i encara que existís "algo" no es pot obligar a ningú a estimar i no es poden tractar a les persones com a objectes materials.-posteriorment es tractaria de reforçar l’autoestima de la persona, que cregui que és capaç de portar a terme el que vulgui i que no depèn de ningú per fer-ho.

S’entén per drets fonamentals aquells drets de que és titular l’home no per concessió de les lleis, sinó amb anterioritat i independència d’aquestes i pel sol fet de participar de la naturalesa humana; el dret a la vida i a la integritat física, així com el dret a la llibertat i a la lliure elecció, formen part d’aquest grup de lleis que, tot i que es contemplen mundialment, no sempre es compleixen.

 “la gelosia és, de totes les malalties de l’ànima aquella a la qual més coses li serveixen d’aliment i cap de remei”    

                               Sílvia Torroella Claver 

Tweet

La depressió i la biologia   Per tal de que aparegui una depressió s’han de donar de cop diferents factors, primer que la persona en sí tingui una predisposició genètica a patir depressió, ja que sota les mateixes circumstàncies no tothom reacciona de la mateixa manera, segon que es donin uns factors desencadenants, que solen ser externs per que aquesta es manifesti i en tercer lloc hi ha d’haver una sèrie de factors que la mantinguin. 

Explicant-ho mitjançant un exemple, imaginem que dins el cervell hi ha unes substàncies que ens ajuden a portar a terme l’acció, ens aixequen l’ànim, en definitiva, ens donen empenta, però a l’hora hi ha un altre tipus de substàncies que fan el contrari, ens controlen l’acció, ens enlenteixen els moviments i ens baixen l’ànim. La correcta proporció entre aquestes substàncies és la que ens faria parlar d’un estat normal, ni molt alterats i espitossos ni molt apagats i tristos.

Seguint amb l’exemple, parlaríem de depressió quan les substàncies que ens fan sentir més apagats i tristos predominen sobre les alegres que ens donen empenta, en el cas contrari parlaríem de mania.

Al llarg dels anys, i molts cops per casualitat, provant una sèrie de fàrmacs, moltes vegades per coses diferents a les que s’estudiava, es va descobrir que una sèrie de substàncies ajudaven a regular aquests processos i portaven a l’organisme cap un equilibri entre els diferents neurotransmissors, els que animen i els que aixafen, aquestes substàncies són les que avui es fan servir en farmacologia com antidepressius, pròpiament dits.

Ara bé actualment se sap que aquests neurotransmissors o substàncies que regulen el nostre estat d’ànim no actuen de manera simple, això vol dir que no és tant fàcil com dir tens poca d’aquesta o poca d’aquella, ja que aquestes substàncies tenen una funció sobre altres com poden ser les hormones o sobre el sistema inmunològic, que és l’encarregat de protegir a l’organisme envers les agressions externes, com una grip o infeccions, i envers sí mateix, com en el cas del càncer. O sigui que aquestes substàncies si canvien de concentració i augmenten o disminueixen fan que altres sistemes del cos humà se’n ressenteixen i aquesta és l’explicació del perquè una depressió, en el cas que ens ocupa, pot donar molts símptomes, tant sigui cognitius, com per exemple idees i pensaments negativistes, com fisiològics, com poden ser un enlentiment general de l’organisme, insomni, manca de gana, i un llarg etc.

Més important que conèixer quines són les causes de la depressió o explicar quines són les possibles hipòtesis en poca estona és més important que la pròpia persona o la gent que l’envolta pugui saber que és una depressió, quins són els símptomes i quan cal preocupar-se. 

En referència a la simptomatologia, aquesta pot ser molt variable, tot i que el símptoma predominant pot ser la sensació de tristor sense causa aparent, hi ha molts tipus de depressions que no presenten aquesta sensació de tristor manifesta i predomina més una manca de forces, més palpable pels matins, la sensació de que la persona “tira” per inèrcia, sense cap cosa que l’estimuli a seguir endavant.

Es important per la persona que es senti així no pensar que és culpa seva o que es degut a una personalitat feble, ja que no té res a veure, les causes són principalment orgàniques, com ho seria en un cas de tiroidisme o diabetis, que també poden donar símptomes semblants però per la gent la causa sembla més clara.

També és molt important en el diagnòstic descartar altres causes, ja que la depressió pot ser derivada d’altres patologies i en aquest cas és important tractar primer la patologia primària i darrerament la depressió.

El tractament que s’ha de seguir en cada cas sempre tindrà en compte: 

–          un anàlisi mèdic exhaustiu de la persona, ja que sempre s’han de descartar altres patologies primàries o alguna altre raó física .

–          si a l’anàlisi mèdic queda descartada qualsevol causa, es procedeix a buscar els factors externs desencadenants, ja que canviant aquests o canviant l’actitud d’una persona davant factors externs poden reduir i fer desaparèixer els símptomes de la depressió.

–          Si no es localitzen factors externs que l’hagin originat és començarà a tenir en compte els factors endògens o interns de la persona, la concentració de transmissors, bé sigui per antecedents familiars o bé per proves sanguínies indirectes.

–          Amb aquesta informació es tractarà la depressió com un patologia més.

  Sílvia Torroella Claver

Tweet

Quan surts de casa t’assegures moltes vegades que ho has tancat tot? Tens necessitat de tocar la paret un numero determinat de vegades per que et porti sort? Necessites netejar-te les mans moltes vegades per assegurar-te que estan netes?…..  

•   Què és el TOC?

Segons la classificació del DSM IV aquest trastorn està inclòs dins els trastorns d’ansietat i consta de dos components:

-per una banda l’obsessió: que són pensaments, impulsos o imatges recurrents i molt persistents que s’experimenten com a intrusius i inapropiats  i que causen molt malestar i molta ansietat.

Aquests pensaments no són simplement preocupacions excessives sobre la vida diària, i la persona els intenta ignorar o neutralitzar mitjançant un altre pensament o acció, tot i reconeixent que són producte de la seva ment.

-per l’altre banda les compulsions són conductes repetitives (per ex. rentat de mans, ordre excessiu, comprovacions reiterades …) o accions mentals (com resar, contar, repetir paraules en silenci…) que la persona es sent impulsada a fer com a resposta a l’obsessió, i moltes vegades seguint unes regles que s’han de seguir rigorosament.

Per que hi hagi trastorn aquestes obsessions o compulsions han de interferir de manera significativa a la rutina habitual de la persona, a la seva activitat professional o a les seves relacions socials.

•  Un ex: la pel·lícula "Mejor imposible" de Jack Nicholson.

Una manera de exemplificar aquest tipus de trastorn és fixant-nos en la conducta d’aquest personatge:

-té obsessió per la neteja fins a tal punt que es vol treure de sobre el gos de la veïna perquè podia embrutir l’escala.

-per posar-se les sabates segueix un ritual força complicat al igual que quan va a banyar-se.

-quan camina pel carrer va saltant per esquivar rajoles pel mateix color.

-sempre va al mateix restaurant, a la mateixa hora i vol la mateixa taula.

-sempre anava amb guants.

Aquest personatge porta una vida monòtona,  seguint rigorosament el mateix guió de comportament, no té amics i té problemes amb el veïns.

• Com actua aquest trastorn?

La persona té una obsessió (per ex. té por a que li passi algo a la seva família –obsessió- i per tal que això no passi executa un ritual de per ex. contar cada dia per la nit de 100 a 0 per impedir-ho -compulsió-). Aquesta conducta, tot i trobar-la absurda, la porta a terme cada dia pel fet que al tenir l’obsessió li produeix ansietat i per fer desaparèixer l’ansietat realitza la compulsió, si l’intenta evitar seguirà amb l’ansietat i acabarà per portar a terme la conducta.

Aquesta conducta pot no portar-li molt de temps, però ens podríem trobar amb una mena de rituals molt més estructurats que comporten una pèrdua de temps considerable.

• Ex. de rituals compulsius amb obsessions:

Ø  Rituals de neteja: per evitar punts ja siguin reals com imaginaris de brutícia o contaminació, amb complicats rituals de neteja.

Ø  Rituals de repetició: per exemple fer-se la senyal de la creu varies vegades, repetir un determinat número en el pensament, etc.

Ø  Rituals de comprovació: comprovar repetidament que s’hagi tancat el gas, o la porta…

Ø  Rituals d’acumulació: dificultats a llançar qualsevol cosa, acumulant coses inútils a casa.

Ø  Rituals d’ordre: tot ha d’estar al mateix lloc, a la mateixa posició, i ordenat de més gran a més petit…

Hem d’estar alerta amb les manies, aquelles coses que fem, que a priori no tenen importància però que de manera massa exagerada i reiterada poden comportar-nos problemes de relació amb els demés i una considerable pèrdua de temps que interfereixi en la nostra vida diària

Sílvia Torroella Claver

Tweet

En trobem actualment davant nostre una societat tecnològicament molt avançada respecte a les nostres generacions anteriors. Les comoditats que només fa uns anys no es podrien ni imaginar formen part del nostre dia a dia. Però la gent cada cop es sent més sola.

Entenem per soledat la sensació subjectiva d’aïllament, no desitjat, respecte als altres. Una persona pot viure rodejada de gent però, a l’hora, sentir-se sola. Aquest fet es dona majoritàriament per la manca de comunicació envers als que ens envolten. Ja sigui perquè  les tecnologies que ens envolten (TV, Internet, consoles, etc) no són aparells que potencien la comunicació, sinó tot el contrari, individualitzen i converteixen les relacions socials en relacions persona-aparell; així cada cop es parla menys i la socialització i el diàleg, com qualsevol tipus de conducta, com menys s’exerceix, més costa. Trobem cada cop més gent que tot i viure o treballar junts, amb un espai comú compartit durant moltes hores, es comporten de forma emocionalment aïllada respecte als demés, sense intercanvi emocional, i compartint, això sí, aquest sentiment de soledat que cada vegada es fa més extensiu.

El ritme de vida frenètic que es porta actualment, minva el temps que la gent dedica, o hauria de dedicar, a esbargir-se. Encara existeix socialment la “mala concepció” de que l’esbarjo “es una pèrdua de temps”, ja que només es considera temps útil aquell dedicat a l’aportació de quelcom material. Vivim amb la idea “tant faig…..tant valg” D’aquesta manera “aparquem” la nostra part emocional i ens neguem a gaudir de la vida, adoptant una conducta autòmat, freda i molt individualista, que ens aparta dels altres.

Si donem una breu ullada a qualsevol sistema tribal, aparentment amb menys recursos materials que nosaltres, amb més carències vitals, i sense cap mena de tecnologia que nosaltres “necessitem” per viure, hi podem observar una unió emocional més forta entre els seus membres; una comunicació molt més fluïda i una quasi inexistent sensació de soledat.

Pels més petits de la família aquest sentiment comença a donar problemes. Actualment són molt el nombre de nens i adolescents que es senten sols. Se’ls educa dins un esquema social de competitivitat, acumulació de coneixements, jocs individuals, …. i un tipus de vida plena d’obligacions, més pròpia d’una persona adulta, i , només són nens! Això fa que cada vegada s’incrementi el fracàs escolar, la manca d’il·lusió pel futur, el consum de drogues com a fugida, la violència que comença a edat tempranes com vàlvula d’escapament de tanta frustració,

Hauríem d’incorporar a la nostres vides conductes, situacions i ocasions que ens permetin gaudir de la comunicació, tant verbal, com emocional, amb les altres persones. La comunicació humana no consisteix, únicament en l’intercanvi de dades, sinó també en l’intercanvi d’emocions i sentiments, que, al cap i la fi, són aquests últims els que ens permeten relacionar-nos amb la gent que ens envolta i ens fa sentir menys sols dins el mon.

El més dur de la soledat, és sentir-se sol en un mon ple de gent.

Tweet

Al llarg dels temps, la mort ha estat el gran enigma de totes les cultures. Existeix una gran varietat dins la forma que tenim d’interpretar aquest procés; podem passar de postures extremes, com per ex. el culte a la mort, per una banda, i la seva temença i part obscura, per l’altra. Un recull de les diferents formes de “viure” la mort, es pot observar en el següent:

• Els egipcis creien amb la reencarnació després de la mort física.
• El grecs creien amb l’existència d’una ànima immortal que sortia del cos al morir i migrava cap un altre cos físic per tal d’assolir la purificació complerta.
• Els hindús creuen que l’ànima retorna després de la mort segons el comportament que va tenir la persona en vida.
• Els budistes creuen amb l’existència d’una ànima universal i única, en la qual cada persona combina diferents elements d’aquesta.
• Els Jueus i Cristians, NO creuen en aquestes teories. Tant si es creu en el cel o l’infern, com si no es creu en res més després de la mort, provoca molta més ansietat i hipocondria que en el cas de les altres cultures. I aquest és el punt de vista majoritari respecte a la mort que impera en la nostra societat.

Tenint en compte que es tracta d’un procés natural, que forma part de la nostra vida, perquè ens costa tant assumir-la?

De totes les perspectives i hipòtesis del què passa quan una persona es mor, psicològicament el fet de creure que la mort física comporta la desaparició de la persona, és la forma de pensament que ocasiona més malestar psicològic. La persona es passa la vida patint per com serà la seva mort i la dels essers que l’envolten, o sigui que viuen morint dia a dia.

Psicològicament el que més mal fa a una persona és la incertesa, i la mort és incerta, per tant impossible de planificar, i així ho hauríem d’acceptar.

A qui li preocupa on era abans de néixer? Resposta: A ningú! Doncs si ara estem en el present…. perquè ens hauria de preocupar el dia de la mort i el com?

Què espanta més el dolor físic o el psicològic? Estem socialment preparats per escoltar a una persona que s’està morint?…. Ens hauríem de preparar per acceptar la mort com un esdeveniment que passa en un 100% dels cassos. No hem de fer oïdes sordes i tenir el tema com a tabú

.

Quan perdem un ésser estimat amb el qual mantenim uns lligams afectius i emocionals (que tant pot ser una persona com un animal de companyia), passem per diferents fases de superació, la durada d’aquestes i la forma de vivenciar-les depenen de molts factors:

–          de la intensitat dels lligams afectius que ens vinculen envers aquest ser.

–          del recolzament social i la comprensió que podem rebre del nostre entorn.

–          de les creences prèvies que tenim envers el tema de la mort com a desaparició física.

–          del tipus de mort, del com ha esdevingut, si és una mort sobtada o bé esperada.

La mort, no deixa de ser un tipus de pèrdua i de canvi. Estem acostumats a la falsa visió del nostre mon personal com a estable i rutinari, dins aquesta concepció, la mort, suposa una pèrdua, un canvi i requereix una adaptació a la nova situació a la qual no estem acostumats. Psicològicament hem de reorganitzar els nostres esquemes mentals establerts per adaptar-nos a la “nova vida” sense aquesta persona.

Hi ha unes fases que es passen en qualsevol procés de pèrdua, entre ells la mort. Dit de forma resumida, quan perdem un ésser estimat ens trobem amb diferents etapes de superació:

1.- Fase de rebuig, de shock, de incredulitat. En aquesta, la persona nega el que li està passant, nega la realitat de la pèrdua, es pot arribar a creure que està somiant constantment i en qualsevol moment despertarà i res haurà passat. Hi ha una constant sensació de negació del fet.

2.-Fase de confrontació: En aquesta, la persona manifesta les emocions de forma més intensa. Reiteradament es repeteix a sí mateix  que la persona ha mort i pot manifestar molta ràbia al respecte. Es una etapa en la qual es busquen culpables i responsabilitats per la pèrdua. Es culpen als facultatius mèdics, a la persona que s’ha mort i a vegades a sí mateixos per no haver-hi pogut fer res.

3.-Fase d’acomodament i acceptació: L’emoció intensa de dolor i pena va minvant. La persona comença a adaptar-se a la vida que portava “abans de”. S’accepta que ha hagut un canvi en la forma de viure i que es pot seguir endavant sense aquella persona. Poc a poc la intensitat emotiva i la tristesa de l’etapa anterior va a menys i es produeix la reestructuració psicològica que permet superar el dol.

En definitiva, hauríem de intentar entendre i parlar-ne més del tema de la mort, tant de la nostra, com la dels éssers estimats que ens envolten, per així poder deslligar-hi la seva part més fosca, més amagada i més tabú.

Hem d’intentar contemplar la mort com a un fet natural, com un procés que forma part de la nostra vida i que, indubtablement, hi ha passarem tots. Al cap i a la fi el que ens hauria d’importar no és la quantitat de vida que podem tenir pel davant, sinó la qualitat en que la vivim dia a dia.

Sílvia Torroella Claver

Tweet

Moltes vegades tenim clars els objectius que volem assolir a la vida, on volem arribar, sigui laboral, relacional, material…. Però sembla que algo ens frena, que tot i saber clarament cap on volem anar, ens bloquejem pel camí, ens baixa la força de lluita i canviem d’objectiu com a prova de fracàs.

• QUE HI HA QUE ENS BLOQUEJA? .-Nosaltres mateixos!Molts cops tenim una idea clara, un propòsit, un objectiu al qual volem a arribar i ens “possem en marxa” buscant el camí que ens hi porti, amb ganes, energia i il.lusió. Ens arribem a imaginar que ja ho hem aconseguit… i de cop algo ens frena. Intuïm que hi ha alguna cosa que ens atura, que ens baixa l’energia, i que ens treu els somnis de cop. Canviem les ganes de lluita per una sensació de fracàs, de no poder aconseguir-ho mai, de veure’ns superats pel tema i de no tenir esma per seguir buscant.
• QUE ENS AMAGA EL NOSTRE INCONSCIENT?El nostre inconscient és el nostre racó on col.loquem els traumes de la vida, aquelles frases que hem sentit de forma repetida i se’ns graven dins, però de les quals no en som conscients,. Com animals que som,  l’incoscient ens serveix a que una sola experiència a la vida, ja de petitons queda gravada com a “no hi tornis” (no fa falta cremarse moltes vegades al foc per saber que el foc crema;  ens serveix com a forma d’aprenentatge ràpida amb una breu exposició. Però, que passa quan dins el subconcient hi tenim gravades frases (per haver-les sentides durant el creixement) com:“Tu en aquesta vida no arribaràs enlloc”, “ets com un trasto que no serveix per res”, “el que neix pobre sempre serà pobre”, “no ets mereixedor de…” , “ets tonto/a” i un llarg etc de frases, que queden allà guardadetes i que guien en un futur la nostra conducta.
• ELS BLOQUEJOS INCOSNCIENTS SON ELS QUE ENS ATUREN A ACONSEGUIR PROPOSITSImagina’t una persona que durant la seva infantessa hagi sentit varies vegades “no serveixes per res” , que a priori fa anys,  molta gent ho considerava com una forma familiar de renyar un nen o nena quan “en feia alguna”. Això es queda dins l’incosncient i d’adult, apareix quan la persona va darrera d’algún propòsit  i està a punt de conseguir-lo de la forma següent: “ cuidado!!!!!  Tú no serveixes per això, torna enrera!. Així de la mateixa forma que no sabem perquè quan sense ni mirar-ho al tocar  un punt molt calent, apartem immediatament la ma, de la mateixa forma, quan ens encaminem bé cap l’objectiu, ens frenem.
• QUE FER AMB ELS BLOQUEJOS?Quan ens adonem que no aconseguim les coses perque sembla que hi ha “algo” que ens atura i boicoteja, però que no sabem què és, és l’hora de buscar on ens bloquejem,  que hi ha darrera d’aquest aturador.Si fem conscients els nostres bloquejos, els podrem contrastar, els podem modificar i podem animar-nos a seguir endevant perque ens adonem que si  depen de nosaltres frenar-nos, també depen de nosaltres possar-nos en marxa. Si el nostre inconscient pensa “no m’ho mereixo”, la nostra conducta anirà encaminada a possar-nos trabes nosaltres mateixos.

Si abans de pujar una petita montanya, vas pensant: em cansaré massa, no hi arribaré, no podré aconseguir-ho (tot de forma inconscient) llavors et frenaràs i moltes vegades ni ho intentaràs.  El missatge que ens passarà l’inconscient serà:  NO CAL UNA LLUITA SI PENSEM QUE PARTIM D’UNA DERROTA SEGURA.

 Sílvia Torroella Claver

Facebook: Viure-Be Tallers Autoajuda 

Tweet