PROGAT S.F.G.
- Pel seu caràcter? Sempre s’ha dit que el gat és un animal esquerp, solitari, que va a la seva. El gat no deixa de ser un animal que reflexa la personalitat de la persona que el té. Si ets una persona afectuosa, el teu gat serà afectuós. Si ets una persona solitària, el teu gat també ho serà.
-
No l’has de treure a passeig. No has de treure’l varies vegades al dia ni recollir les seves necessitats de la via pública. Aquest animalet sap per instint que ha de fer les seves cosetes a la caixeta. Ara bé, el que tu has de procurar és que aquesta estigui sempre ben neta. El gat és un animal molt i molt net, sinó mira els gats blancs, tenen un blanc nuclear que ni el millor detergent!!!! I es renten sols!!!!
-
Porten sort. Sinó fixa’t amb el nom que porten les administracions de loteria i trobaràs més d’una anomenada “el gato negro”.
-
Per fer país! El mot gat en anglès és CAT, una bona raó per fer país. No et posis només l’enganxina al cotxe…. posa’t un CAT a la teva vida.
- Et fan pensar. Qualsevol persona que tingui un gat a casa haurà passat per l’experiència següent: el gat sentat en racó i amb la mirada fixa als teus ulls, acte seguit et quedes mirant-lo intentant esbrinar què estarà pensant el gat en aquells moments.
- T’alliberen la casa d’insectes. Com ja se sap, el gat per instint és caçador… sí, caçador de “papus” (mosques, mosquits….). Actua dins la casa com una espècie d’insecticida ecològic, no contamina, no fa mala olor i els elimina tots.
- Escalfen quan fa fred. El gat quan fa fred té tendència a buscar l’escalfor humana. A l’hivern te’l trobaràs sovint dormint a sobre teu, i veritablement escalfa.
- El seu ronroneig es terapèutic. Està provat científicament que el run-run que fa els gatets quan es senten a gust és terapèutic per ells, ja que els reforça el sistema ossi i és terapèutic per les persones, ja que el sorollet i la vibració que desprèn actua com un mantra, relaxant i calmant a la persona provocant una sensació de benestar.
- Et distreuen. El gat en sí és molt juganer. Pots jugar tu amb ell o t’ho pots “passar pipa” observant com juga. Les millor imatges gracioses que es passen per Internet són protagonitzades pel ventall de cabrioles que poden fer a l’aire els nostres gatets.
- T’ajuden a deixar de fumar. Només has de deixar l’encenedor sobre la taula i en pocs moments el gat te l’haurà amagat a sota el sofà. Així doncs si no ha encenedor, no hi ha cigarreta, i en el cas que després de buscar l’acabis trobant, o bé ja se t’han passat les ganes o bé hauràs reduït en aquesta estona el seu consum.
Darrerament el terme ansietat crònica ens està essent massa reconegut. Arribem a plantejar-nos si aquesta patologia, que sembla molt actual, pot arribar a ser o no, crònica, amb tot i el que això suposa. Ens trobem amb una societat que ens crea ansietat dia a dia? Tenim prou recursos contra aquesta “nova” patologia? Coneixem a fons el que s’amaga darrera el terme ansietat?
L’ansietat en sí no és res més que un reajustament entre el nostre cos biològic i el nostre “modus vivendi”. Es una resposta orgànica i defensiva davant d’una mon que, si racionalment interpretem com a civilitzat i cognitiu, de forma orgànica i cel·lular no es deixa d’interpretar, com ho feien els nostres antecessors, com una “supervivència animal”. L’ansietat, així doncs, no deixa de ser una resposta biològica cap el nostre entorn, una defensa instintiva contra els “perills” que ens envolten, que avui en dia podem anomenar “estressors” o agents diversos que ens provoquen estrès.
On cap aquesta cronicitat? Posem l’exemple: si tu cada dia et lleves, i, de forma inconscient i repeteixo, de forma inconscient, et claves un ganivet a la ma i això et provoca un tall, i l’endemà i l’altre repeteixes la mateixa rutina, què et plantejaries com a crònic, el tall? O l’acció que exerceixes sobre el ganivet que et provoca el tall? …. l’efecte és el mateix, segueixes amb un tall sobre la ma. El mateix passa amb l’ansietat. Si una persona dia rere dia segueix amb els mateixos patrons de conducta que li provoquen aquest estat (el ganivet) i no els canvien, aquests seguiran produint les mateixes conseqüències (el tall), per tant es trobaran dins una sensació d’ansietat crònica, no perquè l’ansietat sigui crònica, sinó perquè el que han fet crònic i diari són les circumstàncies que ho provoquen.
Tenim prous recursos contra l’ansietat? De forma racional, pocs recursos tenim davant d’una resposta que biològicament és correcte. Com a animals que som, en el fons, l’ansietat és la nostre forma de protecció davant dels perills, perills que potser avui en dia no són com els d’abans (no ens persegueix un depredador, no em de lluitar pel menjar, no ens trobem dormint i amb les cries a l’aire lliure, etc) però al cap i a la fi, la nostra biologia, això no ho detecta i es troba en una situació d’alerta vital.Moltes vegades davant de l’ansietat el que no fem bé és raonar-la. Qui raona quan té un índex de glucèmia alt?, qui raona quan, per qüestions genètiques li toca un colesterol alt?, l’ansietat no deixa de ser una resposta individual, hi hauran persones que respondran d’una forma i persones que en respondran d’una altre, però sempre dins uns paràmetres orgànics que poc tenen a veure el que puguem raonar al respecte.
Com es pot actuar si ens trobem dins un quadre d’ansietat, “crònic” o “generalitzat”? Primer, tenir en compte que l’únic que hi ha de crònic són les conductes que ens generen aquesta ansietat.Segon, que raonant l’ansietat, poca cosa hi farem, és més efectiu actuar-hi d’arrel.Tercer, que en casos estrictament necessaris, una “pastilleta” pot reduir aquest malestar, però al cap i a la fi, si no provoquem els canvis necessaris, aquest remei només ens farà de “parxe”i la llarga, l’ansietat sorgirà de nou.Quart, el “remei” que funciona per un, no funciona per l’altre, parlem d’un tema molt individual, de manera que no tots tenim el mateix caràcter i no ens agafem les coses d’igual forma, ni el que suposa un estressor per una persona ho ha de suposar per un altre. NO HI HA MANUAL DELS CAUSANTS DE L’ANSIETAT. No és crònica l’ansietat, el que sí són cròniques són les conductes que la fomenten potencien. Només necessitem canviar les pautes que no ens convenen i l’ansietat desapareix. Hem d’aprendre a entendre el cos com a un tot orgànic, no com una computadora que repeteix rutines encara que aquestes no li siguin favorables. En definitiva, em de tornar a aprendre a “SER I SENTIR-NOS MES ANIMALS I MES ADAPTATS A LA NATURA QUE ENS ENVOLTA PER PODER GAUDIR DE SER PERSONES RACIONALS”“SOBRETOT RECORDAR QUE EL CANVI I EL BENESTAR NOMES DEPEN DE L’ESFORÇ I LA IMPLICACIO DE CADA PERSONA, LA SOLUCIO A LA TEVA ANSIETAT LA PORTES DINS TEU”.
Sílvia Torroella Claver
C/Eiximenis, 20, 4rt 1ª17001 GIRONA972412016
Tots nosaltres exhibim algunes conductes, que tot i saber racionalment que ens perjudiquen, les repetim i repetim… Ens hem pogut trobar immersos en relacions que ens perjudiquen i tot i així ens tornem a equivocar vegada rere vegada, repetint els mateixos esquemes. Perquè si algo sabem que ens perjudica, ho tornem a fer????
En el nostre procés d’adaptació en el medi on vivim, la rutina, el costum, el que ens és familiar, ens resulta més còmode que la novetat i el canvi. Tenim la tendència a buscar o seguir el que ja coneixem, encara que això ens perjudiqui, ja sigui en tipus de relacions emocionalment negatives, ja sigui amb conductes i comportaments amb els quals ens “auto-agredim”.
Si féssim una valoració racional d’això, ens adonaríem que no té molt sentit, i que seria molt més fàcil i coherent canviar de comportament o canviar de situació, però en realitat no és tan senzill. La rutina, el costum, el que ens és familiar té un component inconscient que surt de tota lògica racional i apareix l’impuls de tornar-hi de forma mecànica, sense que ens adonem.
Per ex. una persona que, en les seves relacions sentimentals, “sempre es repeteix la mateixa història”, acabant en ruptura, una i altre vegada. Teòricament si ja ha experimentat una mala relació, ja hauria d’haver après dels errors anteriors i no repetir-los, però no és així, sense adonar-se torna a caure en les mateixes actituts, buscant una parella semblant a l’anterior i seguint els mateixos patrons.
Les rutines, els costums ens porten a repetir les mateixes pautes de manera inconscient, ja que és més fàcil seguir fent el que coneixem que intentar provocar un canvi, encara que aquest sigui positiu. Un canvi ens suposa una reestructuració del que hem assimilat, un esforç tant mental com emocional i una lluita per noves formes de comportaments, que en principi, encara no sabrem si ens funcionaran.
Si veiem que hi alguna vessant de la nostra vida que no funciona tal i com ens agradaria, observem a veure que es hi apareix sempre de forma constant, quin es el denominador comú, si localitzem aquestes causes que ens porten a un efecte no desitjat, és el moment d’actuar. Canviant la causa, canviarem l’efecte. La rutina ens tendirà a portar altre vegada a la situació coneguda, és en aquest punt on hem d’actuar fermament, hem d’aconseguir que la nova pauta de conducta es converteixi en rutina i així substituirà l’anterior.
La vida és plena de canvis i de situacions noves, si ens aferrem sempre a uns comportaments ja coneguts que no han funcionat, cometrem una i altre vegada els mateixos errors i ens perdrem l’oportunitat de viure millor. El procés del canvi moltes vegades resulta feixuc, però si no ho fem, ens trobem com si voléssim travessar un rierol descalços i quan poséssim el peu a l’aigua ens féssim enrere per les pedres i el fred, no podríem gaudir mai del que es troba a l’altre banda..
NO HEM DE TENIR POR DELS CANVIS, DE NOSALTRES DEPEN QUE ENS PORTIN ALGUNA COSA POSITIVA.
Sílvia Torroella Claver
C/Eiximenis, 20 4rt 1ª
17001 GIRONA
Tf: 972412016
Dedicat a tots aquells animalets que, de forma incondicional i sense jutjar-nos mai, ens donen tot el seu amor i ajuda.
Cada vegada es parla més de l’efecte terapèutic dels animals. Tothom pot observar quant d’extrovertida i sociable es torna la gent quan va acompanyada d’un animal. Persones que en sí els hi costa relacionar-se i interaccionar, perden aquesta inhibició quan estan al veterinari o en un lloc on hi ha més animals. També en els casos de depressió, la companyia d’una mascota pot arribar a ser més potent que qualsevol tipus de teràpia i medicació.
Els animals que conviuen amb nosaltres no ens jutjen mai, a ells els hi dona igual que siguem alts o baixets, guapos o lletjos, sempre tenen aquella mirada tendra i neta cap a nosaltres.
Un altre colectiu que en surt molt beneficiat és la gent gran, sobretot la que viu sola. El buit que es pot crear dins una casa on només hi visqui una persona, l’omple completament un animal. Es un bon remei per combatre la soletat en general.
La terapia asistida per animals s’està expandint cada vegada més, sobretot a residencies de gent gran i discapacitats, ja que s’ha demostrat que milloren les capacitats físiques i cognitives, així com facilita la interacció entre les persones que hi conviuen, i a l’hora els dóna una il.lusió diaria.
Però moltes vegades, les persones no estem a la seva alçada. Cada cop que s’apropa un període de vacances, comencen a aparèixer animals abandonats, que van vagant amunt i avall sense entendre’n res, amb la mirada perduda, buscant el camí que els tornaria a casa però sense trobar-lo. Aquests animals acaben morint a la carretera o acaben confinats a la gàbia d’una protectora, llocs cada cop més saturats.
Cal concenciar-nos que un animal no és un objecte, sent i pateix com qualsevol persona i, de la mateixa manera que ens ajuden quan ho necessitem, mereixen que fem el mateix amb ells.
“Hasta que uno no ha amado a un animal, parte de nuestra alma permanece dormida”
Anatole France
Sílvia Torroella Claver
C/Eiximenis 20, 4rt 1ª
17001 GIRONA
972412016
En principi el concepte temps va ser creat per poder possar “ordre” i organització dins una vida en societat. Però actualmente cada cop és més comuna l’ expressió “no tinc temps per…” , ens dóna la sensació que el temps és un predador que s’ens tira a sobre, que ens fa la guitza i que en definitiva lluny d’organitzar-nos ens complica la vida.
Quan intentem ordenar les coses que tenim pendents de fer, justament, per manca de temps, tenim la tendencia d’anar deixant per demà tot el que té relació amb el propi benestar, és a dir, el que ens beneficia a nosaltres mateixos. Tenim temps per treballar, tenim temps per fer coses pels altres, però quan ens referim a activitats, hobbies, conductes que van destinades al nostre benestar… llavors … NO TENIM TEMPS.A l’hora el temps ens condiciona a planificar el futur, moltes vegades no immediat, a tenir en compte dins el present coses passades que no van sortir bé, i que ens segueixen afectant, i ens oblidem del present, que el cap i a la fi és el que tenim a cada moment.Hem acabat creant una societat estressada i estressant, anem perdent cada cop més qualitat de vida i ens convertim en un rellotge ambulant, sempre pendents de l’hora.Hauriem de fer una llista de totes aquelles activitats que considerem “perdre el temps”, ens adonarem que dins aquesta llista es troben moltes coses que ens agraden i omplen, que ens fan sentir bé, però que deixem per un altre dia, ja que dona la sensació de “ser egoista” per pensar en un mateix, ja que aquest temps podria “servir” per altres coses. S’ha d’intentar aconseguir que aquest concepte ens sigui útil, ens serveixi pel que està destinat …. possar ordre i no a l’inversa.Hem d’aprendre a “perdre el temps”, a no quantificar les coses que som capaços de fer durant un dia, sinó a veure quantes som capaços de fer amb tranquil.litat i gaudint en cada moment del que estem fent, encara que no ens agradi, sempre tot té un costat positiu. Hem de “perdre el temps” en totes aquelles coses que fariem si només ens quedés un dia de vida, s’ha de valorar el que veritablement és important per nosaltres i separar-ho del que merament són obligacions i rutines establertes. Hem d’acostumar-nos a deixar el rellotge a casa quan estem de vacances i els dies de festa, Davant dels bons records de la vida sempre està la sensació d”haver-se aturat el temps”, la sensació de que en aquells moments el temps no existia, aquesta sensació no és res més que viure el moment present. Hem de intentar canviar aquest concepte negatiu del temps i canviar la nostre manera de viure’l, hem de donar-li l’atenció i importància que es mereix el moment present.
“Cuando llega el tiempo en que se podría, ha pasado el tiempo en que se pudo.” Marie von Ebner-Eschenbach (1830-1916) Novelista austríaca.
Sílvia Torroella Claver
El buit existencial és una de les patologia que va a l’alça a la nostra època i que segueix essent l’eterna desconeguda. Al contrari de l’animal, l’ésser humà passa per una doble condició de pèrdua: per una banda perquè els instints no ens diuen el que hem de fer, i per l’altre, perquè les tradicions no ens indiquen el que s’hauria de fer, i de tot això moltes vegades ens resulta que ni tant sols sabem el que volem. En aquesta situació la depressió pot ser el signe, el timbre d’alarma d’un buit existencial a l’home modern, la senyal que algo està passant en el seu “jo” interior.Es troba en que no sap disposar del seu temps lliure o de l’oci productiu, el que condueix a la neurosi dominical o de cap de setmana. Llavors l’home fa el que els demés fan (conformisme) o el que li manen que faci..
-
És el buit existencial resultat de la nostra societat altament socialitzada? En molta part sí. Ens trobem dins una societat d’alt benestar material, de confort que porta a l’home a una cura excessiva del seu propi cos i que desvalora tot allò que sigui manca de confort, dolor o patiment.Però aquesta societat no ha resolt encara el problema de la soledat, que cada cop s’accentua més a les grans ciutats. La comunicació encara que ha arribat a uns límits increïbles mitjançant la informàtica i la telemàtica, no ha aconseguit que la gent es comuniqui més, sinó tot el contrari.L’home està perdent la seva capacitat per dirigir la seva vida dins una societat cada vegada més tecnificada, i acaba deixant-se portar.Tot això és el que ha portat a l’home al Buit Existencial.
-
Què és el buit existencial? Es un estat afectiu-espiritual en el quan la persona no sap per què viu. L’absència del sentit de la pròpia vida, el no tenir una raó per viure, és capaç de provocar por, desesperació i patiment, portant moltes vegades a un augment de l’addicció a les drogues, a l’avorriment, la depressió i l’agressivitat.El Buit Existencial es manifesta sobre tot en l’avorriment, en l’estat d’apatia i negativitat, tant habitual a la nostra època. Altres vegades, aquesta frustració existencial no es manifesta, sinó que queda latent o emmascarada: és el cas d’aquelles persones que ocupen cada minut del dia en activitats que no li permeten temps per l’esbarjo intentant així calmar el seu buit interior. Aquestes persones fugen de sí mateixes davant l’angoixa que els hi genera el buit. Es pot considerar el ritme accelerat de la vida actual com un intent d’automedicació, encara que inútil, de la frustració existencial. Quan més desconeix la persona l’objectiu de la seva vida, més ritme accelerat li dóna a aquesta.A partir del buit existencial apareix la crisi existencial.
-
Característiques que permeten identificar una crisi existencial.
1. La pregunta existencial Per norma general aquesta crisi es posa en marxa a partir d’una pregunta de l’estil per ex. de: “quin és el sentit de la meva vida”, “què faig en aquest món” o bé una successió de preguntes sense resposta enfocades cap el propi futur .
2. Recerca de la resposta Es important assenyalar que la crisi existencial implica “buscar” de forma activa la resposta, no limitar-se a “demanar-la” i, passivament, esperar que arribi.
3. Quan es troba la resposta: el projecte vital Aquest projecte s’elabora a partir de buscar un motiu a la nostra vida, el fet de posar-nos unes fites cap on avançar.Moltes vegades l’el.laboració d’un projecte vital suposa la pèrdua d’altre anterior i mentre s’abandona aquest es passa una etapa de pèrdua, de desconcert i de replantejaments constants. Això no es dóna si anteriorment no hi havia un projecte definit o s’estava disconforme amb el que havia.
4. No tothom passa per una situació de crisi existencial Dins les persones que no la passen mai hi ha dues possibilitats :
a- Aquelles persones que han tingut sempre la seva vida orientada al què, efectivament, volien fer, i arriben al final de la vida amb un balanç positiu de la seva existència .
b- Aquelles persones que quan fan un repàs de la seva vida s’empenedeixen de la vida que han portat i qualifiquen la seva existència de “buida”. En aquest cas sí haguessin hagut de passar la crisi i per qualsevol motiu la van “aparcar”.
5. No hi ha una edat d’aparició i no necessàriament coincideix amb cap esdeveniment clau, com casar-se, l’elecció d’una professió,… ni amb números rodons (crisi dels 30, dels 40, dels 50…), encara que es comú cap a la trentena. L’única etapa en que es pot afirmar que no es donen crisis existencials és l’etapa de la infantesa (del naixement a la pubertat).
Sílvia Torroella Claver
Cada cop és més habitual sentir a parlar de intel·ligència emocional en detriment del que es considerava el coeficient de intel·ligència (CI) que sempre s’havia mesurat amb l’ús dels tests corresponents (aquests et donaven un nombre i amb aquest es valorava la situació de la persona respecte a una mitjana). Però, es va observar que a la pràctica, persones que tenien un CI molt alt, tenien dificultats a la feina i altres amb CI més baixos es desenvolupaven millor. Adonant-se que hi havia uns factors més psico-relacionals que explicaven aquests resultats.
Què és la intel·ligència emocional?Estaríem parlant d’un terme que inclou moltes capacitats, aptituds i trets psicològics. Inclou la capacitat de relacionar-se amb els demés, l’autoestima, el seu un bon comunicador, l’acceptació de canvis, la resolució de conflictes, l’empatia, entre d’altres. Dit d’una altre manera podríem definir a una persona amb bona intel·ligència emocional a aquella que creu en sí mateixa i té seguretat, que es capaç de resoldre un conflicte amb una altre persona de forma comunicativa i dialogant, sense imposar idees, i a l’hora és capaç d’iniciar canvis dins la seva vida i, de forma elàstica, adaptar-se i processar positivament els entrebancs que es trobi.La intel·ligència emocional es comença a forjar a la infantessa, per això s’ha de tenir molta cura amb l’educació dels més petits. Se’ls ha de donar seguretat en les seves decisions (no “lliure albedrio”), s’han de sentir acceptats pels que els envolten i per ells mateixos i s’ha de potenciar la seva conducta social positiva i empàtica envers als de la seva edat, d’aquesta manera quan siguin adults hauran desenvolupat una bona autoestima, dic bona i no alta, per que molts cops es confon una alta autoestima amb una persona “pedant i narcisista” que sembla donar una “falsa sensació” de seguretat (fet que no és així, no deixa de ser una resposta defensiva).
Tenen els homes una intel·ligència emocional més alta que les dones?No hauria de ser així, però Sí. Tot i que la dona, per qüestions hormonals, tenen tendència a una major empatia i autocontrol, solen tenir una més baixa autoestima i es senten menys segures de sí mateixes, però es només per qüestions educacionals. Sobretot en el cas de dones de 30 anys per amunt. Què passava abans? Doncs que la dóna era “educada” o parlant clar “mal educada”, per que la intel·ligència “clàssica” fos important, però el que s’anomena el seu “caràcter” havia de ser més “pacífic”, més sumís, més del tipus evitar conflicte, que no resoldre’l. En canvi a l’educació a l’home es potenciava la conducta més impositiva, amb més rigidesa d’acció, i potenciant la seguretat en sí mateix (fins a arribar a extrems de passar-se).
Pot una persona adulta augmentar la seva intel·ligència emocional?Sempre es poden modificar les capacitats de comunicació tant verbal com no verbal, sempre es pot augmentar l’autoestima i la confiança en sí mateix.Com a tot a la vida, si el canvi depèn de tu mateix, i ha cosses en tu que no t’agraden o que et dificulten en algun sentit, tant sigui vital, laboral o relacional,
TU DECIDEIXES!
Sílvia Torroella Claver. Biòloga i Psicòloga (col 10905)
