El buit existencial és una de les patologia que va a l’alça a la nostra època i que segueix essent l’eterna desconeguda. Al contrari de l’animal, l’ésser humà passa per una doble condició de pèrdua: per una banda perquè els instints no ens diuen el que hem de fer, i per l’altre, perquè les tradicions no ens indiquen el que s’hauria de fer, i de tot això moltes vegades ens resulta que ni tant sols sabem el que volem. En aquesta situació la depressió pot ser el signe, el timbre d’alarma d’un buit existencial a l’home modern, la senyal que algo està passant en el seu “jo” interior.Es troba en que no sap disposar del seu temps lliure o de l’oci productiu, el que condueix a la neurosi dominical o de cap de setmana. Llavors l’home fa el que els demés fan (conformisme) o el que li manen que faci..     

• És el buit existencial resultat de la nostra societat altament socialitzada? En molta part sí. Ens trobem dins una societat d’alt benestar material, de confort que porta a l’home a una cura excessiva del seu propi cos i que desvalora tot allò que sigui manca de confort, dolor o patiment.Però aquesta societat no ha resolt encara el problema de la soledat, que cada cop s’accentua més a les grans ciutats. La comunicació encara que ha arribat a uns límits increïbles mitjançant la informàtica i la telemàtica, no ha aconseguit que la gent es comuniqui més, sinó tot el contrari.L’home està perdent la seva capacitat per dirigir la seva vida dins una societat cada vegada més tecnificada, i acaba deixant-se portar.Tot això és el que ha portat a l’home al Buit Existencial.       

•  Què és el buit existencial?  Es un estat afectiu-espiritual en el quan la persona no sap per què viu. L’absència del sentit de la pròpia vida, el no tenir una raó per viure, és capaç de provocar por, desesperació i patiment, portant moltes vegades a un augment de l’addicció a les drogues, a l’avorriment, la depressió i l’agressivitat.El Buit Existencial es manifesta sobre tot en l’avorriment, en l’estat d’apatia i negativitat, tant habitual a la nostra època. Altres vegades, aquesta frustració existencial no es manifesta, sinó que queda latent o emmascarada: és el cas d’aquelles persones que ocupen cada minut del dia en activitats que no li permeten temps per l’esbarjo  intentant així calmar el seu buit interior. Aquestes persones fugen de sí mateixes davant l’angoixa que els hi genera el buit. Es pot considerar el ritme accelerat de la vida actual com un intent d’automedicació, encara que inútil, de la frustració existencial. Quan més desconeix la persona l’objectiu de la seva vida, més ritme accelerat li dóna a aquesta.A partir del buit existencial apareix la crisi existencial.          

•  Característiques que permeten identificar una crisi existencial. 

 1.      La pregunta existencial Per norma general aquesta crisi es posa en marxa a partir d’una pregunta de l’estil per ex. de: “quin és el sentit de la meva vida”, “què faig en aquest món” o bé una successió de preguntes sense resposta enfocades cap el propi futur   .

 2.      Recerca de la resposta Es important assenyalar que la crisi existencial implica “buscar” de forma activa la resposta, no limitar-se a “demanar-la” i, passivament, esperar que arribi.  

 3.      Quan es troba la resposta: el projecte vital Aquest projecte s’elabora a partir de buscar un motiu a la nostra vida,  el fet de posar-nos unes fites cap on avançar.Moltes vegades l’el.laboració d’un projecte vital suposa la pèrdua d’altre anterior i mentre s’abandona aquest es passa una etapa de pèrdua, de desconcert i de replantejaments constants. Això no es dóna si anteriorment no hi havia un projecte definit o s’estava disconforme amb el que havia.   

4.      No tothom passa per una situació de crisi existencial  Dins les persones que no la passen mai hi ha dues possibilitats :     

  a-      Aquelles persones que han tingut sempre la seva vida orientada al què, efectivament, volien fer, i arriben al final de la vida amb un balanç positiu de la seva existència  .     

 b-      Aquelles persones que quan fan un repàs de la seva vida s’empenedeixen de la vida que han portat i qualifiquen la seva existència de “buida”. En aquest cas sí haguessin hagut de passar la crisi i per qualsevol motiu la van “aparcar”.    

 5.      No hi ha una edat d’aparició i no necessàriament coincideix amb cap esdeveniment clau, com casar-se, l’elecció d’una professió,… ni amb números rodons (crisi dels 30, dels 40, dels 50…), encara que es comú cap a la trentena.  L’única etapa en que es pot afirmar que no es donen crisis existencials és l’etapa de la infantesa (del naixement a la pubertat).            

 Sílvia Torroella Claver          

Tweet