Al llarg dels temps, la mort ha estat el gran enigma de totes les cultures. Existeix una gran varietat dins la forma que tenim d’interpretar aquest procés; podem passar de postures extremes, com per ex. el culte a la mort, per una banda, i la seva temença i part obscura, per l’altra. Un recull de les diferents formes de “viure” la mort, es pot observar en el següent:

• Els egipcis creien amb la reencarnació després de la mort física.
• El grecs creien amb l’existència d’una ànima immortal que sortia del cos al morir i migrava cap un altre cos físic per tal d’assolir la purificació complerta.
• Els hindús creuen que l’ànima retorna després de la mort segons el comportament que va tenir la persona en vida.
• Els budistes creuen amb l’existència d’una ànima universal i única, en la qual cada persona combina diferents elements d’aquesta.
• Els Jueus i Cristians, NO creuen en aquestes teories. Tant si es creu en el cel o l’infern, com si no es creu en res més després de la mort, provoca molta més ansietat i hipocondria que en el cas de les altres cultures. I aquest és el punt de vista majoritari respecte a la mort que impera en la nostra societat.

Tenint en compte que es tracta d’un procés natural, que forma part de la nostra vida, perquè ens costa tant assumir-la?

De totes les perspectives i hipòtesis del què passa quan una persona es mor, psicològicament el fet de creure que la mort física comporta la desaparició de la persona, és la forma de pensament que ocasiona més malestar psicològic. La persona es passa la vida patint per com serà la seva mort i la dels essers que l’envolten, o sigui que viuen morint dia a dia.

Psicològicament el que més mal fa a una persona és la incertesa, i la mort és incerta, per tant impossible de planificar, i així ho hauríem d’acceptar.

A qui li preocupa on era abans de néixer? Resposta: A ningú! Doncs si ara estem en el present…. perquè ens hauria de preocupar el dia de la mort i el com?

Què espanta més el dolor físic o el psicològic? Estem socialment preparats per escoltar a una persona que s’està morint?…. Ens hauríem de preparar per acceptar la mort com un esdeveniment que passa en un 100% dels cassos. No hem de fer oïdes sordes i tenir el tema com a tabú

.

Quan perdem un ésser estimat amb el qual mantenim uns lligams afectius i emocionals (que tant pot ser una persona com un animal de companyia), passem per diferents fases de superació, la durada d’aquestes i la forma de vivenciar-les depenen de molts factors:

–          de la intensitat dels lligams afectius que ens vinculen envers aquest ser.

–          del recolzament social i la comprensió que podem rebre del nostre entorn.

–          de les creences prèvies que tenim envers el tema de la mort com a desaparició física.

–          del tipus de mort, del com ha esdevingut, si és una mort sobtada o bé esperada.

La mort, no deixa de ser un tipus de pèrdua i de canvi. Estem acostumats a la falsa visió del nostre mon personal com a estable i rutinari, dins aquesta concepció, la mort, suposa una pèrdua, un canvi i requereix una adaptació a la nova situació a la qual no estem acostumats. Psicològicament hem de reorganitzar els nostres esquemes mentals establerts per adaptar-nos a la “nova vida” sense aquesta persona.

Hi ha unes fases que es passen en qualsevol procés de pèrdua, entre ells la mort. Dit de forma resumida, quan perdem un ésser estimat ens trobem amb diferents etapes de superació:

1.- Fase de rebuig, de shock, de incredulitat. En aquesta, la persona nega el que li està passant, nega la realitat de la pèrdua, es pot arribar a creure que està somiant constantment i en qualsevol moment despertarà i res haurà passat. Hi ha una constant sensació de negació del fet.

2.-Fase de confrontació: En aquesta, la persona manifesta les emocions de forma més intensa. Reiteradament es repeteix a sí mateix  que la persona ha mort i pot manifestar molta ràbia al respecte. Es una etapa en la qual es busquen culpables i responsabilitats per la pèrdua. Es culpen als facultatius mèdics, a la persona que s’ha mort i a vegades a sí mateixos per no haver-hi pogut fer res.

3.-Fase d’acomodament i acceptació: L’emoció intensa de dolor i pena va minvant. La persona comença a adaptar-se a la vida que portava “abans de”. S’accepta que ha hagut un canvi en la forma de viure i que es pot seguir endavant sense aquella persona. Poc a poc la intensitat emotiva i la tristesa de l’etapa anterior va a menys i es produeix la reestructuració psicològica que permet superar el dol.

En definitiva, hauríem de intentar entendre i parlar-ne més del tema de la mort, tant de la nostra, com la dels éssers estimats que ens envolten, per així poder deslligar-hi la seva part més fosca, més amagada i més tabú.

Hem d’intentar contemplar la mort com a un fet natural, com un procés que forma part de la nostra vida i que, indubtablement, hi ha passarem tots. Al cap i a la fi el que ens hauria d’importar no és la quantitat de vida que podem tenir pel davant, sinó la qualitat en que la vivim dia a dia.

Sílvia Torroella Claver

Tweet