Consta de tres sessions d’una sola persona on s’aplicarà la Llei de l’atracció per tal que de forma totalment personalitzada la persona aconsegueixi tenir clars els seus objectius (tant materials com emocionals) d’una forma pràctica i sencilla.
1ª Sessió
– Fixar objectius clars.
– Detectar la tendència a l’expressió negativa de pensaments i trasformar-los
– Treballar la visualització positiva
– Tècnica del collage.
2ª Sessió:
– Localitzar els bloquejos emocionals que impedeixin aconseguir les fites.
– Treballar els bloquejos a través d’energies que no flueixen.
– PNL per reconduïr emocions que ens aturen en la marxa positiva.
3ª Sessió:
– Reestructuració dels objectius que resultin “polèmics”
– Valoració dels canvis produits.
– Ressolució de dubtes i preguntes.
MES INFORMACIO:
viure-be Girona Tf 972412016
Cada cop és més habitual sentir a parlar del terme emocional. Hem arribat al punt que el nostre “modus vivendis” no ens permet conviure amb les emocions sinó és d’una forma negativa.
Les emocions són estats que podem sentir, no raonar, i que ens acosten al mon d’una forma que “antigament” era considerada primitiva, animal, poc raonable…. Però que necessitem per poder trobar el nostre lloc dins aquest mon tant caòtic i estructurat que fins i tot les crisis econòmiques es preveuen a llarg termini.
Dins les emocions podem trobar molts estats però sempre solen predominar els negatius: la ira, la ràbia, la desesperança, la frustració…. Són estats que, desgraciadament, formen part de les nostres vides. Ens trobem amb la lluita constant de superar el passat i afrontar el futur i perdem de vista el que tenim davant: EL PRESENT. Ens hem dedicat a culpabilitzar de les nostres conductes a fets passats que ja no podem manipular, a veure el futur com un camí ple d’obstacles que no podrem solventar i davant tenim un present que no tenim en consideració, i al cap i a la fi, és l’únic que tenim que podríem manipular, i no ho fem.
Dins la natura qualsevol animal es comporta mirant el present, no pensa ni en passats ni en futurs, no es capfica en altres coses que no sigui les que té davant en aquell mateix moment, això és saber viure, saber gaudir del moment i no deixar que aquest instant de satisfacció es vegi esborrat per quelcom que no podem modificar.Si et tinguessis que rascar l’orella fa mitja hora, com ho faries???? Es evident que no és possible! Ara si t’has de rascar l’orella ARA MATEIX! Eh que et resulta més fàcil? Doncs el mateix passa amb totes les coses de la vida.Això no vol dir que s’oblidi i es raconi tot el passat, ni que es perdin de vista els objectius futurs, sinó que és possible conviure amb un passat experimentat, d’aprenentatges dins vivències que poden ser doloroses, ja que les positives poc ensenyen. Tampoc s’ha d’oblidar el futur, els objectius que puguis tenir clars, el camí que has de seguir per arribar allà on vols, o allà on “sents” que vols arribar, encara que en aquest camí es perdin “coses”, amics, parelles, feines….
La vida és un camí carregat de bifurcacions, cada cop que prens una decisió que és important per tu, fas una tria, i en aquesta potser renuncies a coses que en aquell moment, sense adonar-te, et frenen en el teu avançar. Un cop has recorregut un trosset te n’adones que era necessari donar un pas, ja que sinó et dóna la sensació del que l’únic que passa és el temps i tu estàs quiet/a esperant que el temps et provoqui el canvi que, interiorment, saps que necessites, però llavors veus que tot es manté igual i l’únic que han passat són uns dies, uns mesos o uns anys, i et trobes “allà mateix”.
Si tens l’oportunitat de deixar anar les pors, les rancúnies, les rutines que et carreguen,.. dóna un pas endavant i se t’obriran noves portes.La vida és un fluir, com una corrent d’aigua, quan està estancada es podreix, necessita el corrent i el canvi per trobar tota la seva essència i claredat
.Sílvia Torroella Claver
Darrerament el terme ansietat crònica ens està essent massa reconegut. Arribem a plantejar-nos si aquesta patologia, que sembla molt actual, pot arribar a ser o no, crònica, amb tot i el que això suposa. Ens trobem amb una societat que ens crea ansietat dia a dia? Tenim prou recursos contra aquesta “nova” patologia? Coneixem a fons el que s’amaga darrera el terme ansietat?
L’ansietat en sí no és res més que un reajustament entre el nostre cos biològic i el nostre “modus vivendi”. Es una resposta orgànica i defensiva davant d’una mon que, si racionalment interpretem com a civilitzat i cognitiu, de forma orgànica i cel·lular no es deixa d’interpretar, com ho feien els nostres antecessors, com una “supervivència animal”. L’ansietat, així doncs, no deixa de ser una resposta biològica cap el nostre entorn, una defensa instintiva contra els “perills” que ens envolten, que avui en dia podem anomenar “estressors” o agents diversos que ens provoquen estrès.
-
On cap aquesta cronicitat? Posem l’exemple: si tu cada dia et lleves, i, de forma inconscient i repeteixo, de forma inconscient, et claves un ganivet a la ma i això et provoca un tall, i l’endemà i l’altre repeteixes la mateixa rutina, què et plantejaries com a crònic, el tall? O l’acció que exerceixes sobre el ganivet que et provoca el tall? …. l’efecte és el mateix, segueixes amb un tall sobre la ma. El mateix passa amb l’ansietat. Si una persona dia rere dia segueix amb els mateixos patrons de conducta que li provoquen aquest estat (el ganivet) i no els canvien, aquests seguiran produint les mateixes conseqüències (el tall), per tant es trobaran dins una sensació d’ansietat crònica, no perquè l’ansietat sigui crònica, sinó perquè el que han fet crònic i diari són les circumstàncies que ho provoquen.
-
Tenim prous recursos contra l’ansietat? De forma racional, pocs recursos tenim davant d’una resposta que biològicament és correcte. Com a animals que som, en el fons, l’ansietat és la nostre forma de protecció davant dels perills, perills que potser avui en dia no són com els d’abans (no ens persegueix un depredador, no em de lluitar pel menjar, no ens trobem dormint i amb les cries a l’aire lliure, etc) però al cap i a la fi, la nostra biologia, això no ho detecta i es troba en una situació d’alerta vital.Moltes vegades davant de l’ansietat el que no fem bé és raonar-la. Qui raona quan té un índex de glucèmia alt?, qui raona quan, per qüestions genètiques li toca un colesterol alt?, l’ansietat no deixa de ser una resposta individual, hi hauran persones que respondran d’una forma i persones que en respondran d’una altre, però sempre dins uns paràmetres orgànics que poc tenen a veure el que puguem raonar al respecte.
-
Com es pot actuar si ens trobem dins un quadre d’ansietat, “crònic” o “generalitzat”? Primer, tenir en compte que l’únic que hi ha de crònic són les conductes que ens generen aquesta ansietat.Segon, que raonant l’ansietat, poca cosa hi farem, és més efectiu actuar-hi d’arrel.Tercer, que en casos estrictament necessaris, una “pastilleta” pot reduir aquest malestar, però al cap i a la fi, si no provoquem els canvis necessaris, aquest remei només ens farà de “parxe”i la llarga, l’ansietat sorgirà de nou.Quart, el “remei” que funciona per un, no funciona per l’altre, parlem d’un tema molt individual, de manera que no tots tenim el mateix caràcter i no ens agafem les coses d’igual forma, ni el que suposa un estressor per una persona ho ha de suposar per un altre. NO HI HA MANUAL DELS CAUSANTS DE L’ANSIETAT.
No és crònica l’ansietat, el que sí són cròniques són les conductes que la fomenten potencien. Només necessitem canviar les pautes que no ens convenen i l’ansietat desapareix. Hem d’aprendre a entendre el cos com a un tot orgànic, no com una computadora que repeteix rutines encara que aquestes no li siguin favorables. En definitiva, em de tornar a aprendre a “SER I SENTIR-NOS MES ANIMALS I MES ADAPTATS A LA NATURA QUE ENS ENVOLTA PER PODER GAUDIR DE SER PERSONES RACIONALS”“SOBRETOT RECORDAR QUE EL CANVI I EL BENESTAR NOMES DEPEN DE L’ESFORÇ I LA IMPLICACIO DE CADA PERSONA, LA SOLUCIO A LA TEVA ANSIETAT LA PORTES DINS TEU”.
Sílvia Torroella Claver
C/Eiximenis, 20, 4rt 1ª17001 GIRONA
972412016
Moltes vegades a la nostra vida apareixen dificultats i sembla que per sortir-nos dels problemes hem de lluitar amb el dia a dia com si anéssim contracorrent en un riu, i en comptes d’avançar tenim la sensació d’anar enrere.
L’altre dia estava observant l’aigua d’una piscina, en el xorro d’aigua vaig veure una formigueta que anava donant voltes dins l’espiral que formava el remolí. Em va sorprendre que la formiga no només, NO lluitava contra la corrent, sinó que romania sobre ella deixant-se portar, sense fer cap mena d’esforç per alliberar-se’n.
Evidentment vaig posar suaument la ma dins l’aigua i vaig treure la formiga dipositant-la sobre l’herba. Llavors ella va començar a caminar. S’havia salvat.
El mon animal té la tendència que, quan es troben
Agafant el símil d’una mosca i observant la seva existència (breu comparada amb la nostra), ens podem preguntar: per que una mosca entra dins una casa i s’hi queda allà la resta de la seva vida, quan per triar té infinites possibilitats fora? Per que les persones actuem a vegades com “les mosques”? Per què, existint un gran ventall de possibilitats, ens resignem molts cops a portar una vida que no ens omple, que fins i tot ens amarga?
Ens trobem molts casos de relacions de parella, que no funcionen, que no hi ha possibilitat de retrobar allò que un dia es va perdre, que, digna-li costum, digna-li rutina, s’arriba a un punt on són més amics que companys de relació, que et comenten que no es senten feliços, però que han triat renunciar a res més; que “es resignen” amb el que tenen, encara que saben que així no seran feliços…. Això parlant de gent gran, s’entendria, però parlant de gent jove, molts cops es fa més complicat d’entendre, i més a la societat que vivim actualment o no hi ha obligació de romandre junts.
-
PER QUE ES RESIGNA UNA PERSONA A NO SER FELIÇ?
En el cas de les parelles, es parla sovint que es fa pels fills. En aquests casos s’ha de tenir en compte que els més petits interpreten més les senyals no verbals, que el que se’ls explica. Si un nen veu desesperança i frustració en un dels seus pares, encara que ells “dissimulin”, entren en un dilema, del que reben sensorialment i el que se’ls diu verbalment. Això els fa entrar en contradicció i en un estat de inseguretat davant la situació, que interpretaran a la seva manera i sentiran impotents de no poder fer-hi res. Per tant el fet d’”aguantar” una relació pels fills, els pot arribar a fer més mal que una separació ben explicada i amigable per part dels seus pares.La paraula més usada per explicar el no portar la vida que es desitja, és la de RESIGNACIÓ.
Si el fet de renunciar a la pròpia existència ens portés a la felicitat, aquesta podria ser una opció correcta. D’acord que hi ha gent que no els hi suposa o fins i tot els omple, renunciar a la seva vida pròpia per una altre persona o per una causa, però, per norma general, la persona que ho fa, no es sent bé, va a temporades on pot “portar la situació” més o menys bé, però al cap d’un temps, torna a caure! Tornen a aparèixer símptomes depressius, o d’ansietat, mal humor i poques ganes de fer res, tot això sense cap mena de causa aparent.
-
PORS ALS CANVIS.
Darrera de seguir amb la mateixa vida, amb els mateixos costums, amb la mateixa parella o treballant al mateix lloc, encara que tot això ens porti a un estat constant d’infelicitat, son LES PORS.Com qualsevol animal, ens sentim més protegits vitalment en llocs i vivències que ens siguin conegudes, habituals i rutinàries. Qualsevol canvi que ens allunyi del que coneixem ens fa por, per això moltes vegades seguim en el mateix lloc encara que el lloc on estem no ens agradi o ens perjudiqui.
Davant la vida hi ha varies opcions, és com tenir diferents camins davant teu. Tens l’opció de quedar-te quiet (el lloc ja el coneixes) o tens l’opció de decidir avançar cap a camins que et puguin fer sentir més bé. De cada equivocació és treu una experiència i una ensenyança, qui no camina sempre contemplarà el mateix paisatge davant seu, si aquest no t’agrada, només queda una solució: DONA UN PAS, PROVOCA UN CANVI, ENCARA QUE SIGUI PETIT I SE T’OBRIRAN NOVES POSSIBILITATS.
Sílvia Torroella Claver.
Facebook: viure-be Tallers Autoajuda
972412016
TALLER EQUILIBRI EMOCIONAL
Per Mikah de Waart
29 de maig (dissabte) de 10h-20,30h
PREU:
125 euros o 100 euros per persona si veniu acompanyats
Aquest taller tracta de forma pràctica la forma de treballar els bloquejos, tant de tú mateix com la forma d’ajudar als altres. Els bloquejos són aquells missatges inconcients que ens impedeixen arribar als nostres objectius, del tipus "no m’ho mereixo", "no ho aconseguiré",….. Moltes vegades no aconseguim el que volem a la vida per que nosaltres mateixos ens fem d’aturador.
Aquest taller treballa els bloquejos i les pors que ens impedeixen avançar i aconseguir els objectius. Tot treballat d’una forma pràctica, divertida i amb molta energia.
Per més informació:
Viure-Bé Tallers Autoajuda i Psicologia Biològica
C/Eiximenis, 20, 4rt 1ª 17001 Girona
Tf 972412016 638621583
E-mail: viure-be@hotmail.es
Facebook: Viure-Bé Tallers Autoajuda
Ho recordarem com un “malson” alguns, com una anècdota d’altres, tot segons el grau d’afectació de cadascun.
Jo aquí explicaré psicològicament el que vaig viure i el que vaig veure: Tot comença un migdia de dilluns quan, una nevada imprevisible pel lloc on vivim, comença a deixar marca en un sòl i en unes estructures poc o gens preparades. Sort vàrem tenir els que en prou feines vàrem arribar a les nostres cases, ja que van ser molts els que van quedar “tirats” per les carreteres gironines. Llavors esdevé la caiguda general de tot el circuït elèctric, telefònic i seguint-ho de la xarxa d’aigua. Passem d’estar visquent amb unes comoditats (ara ho podem constatar) on gaudim de llum, d’escalfor, d’aigua potable; on podem comunicar-nos amb qui volem i a l’hora que sigui; i de cop i volta… RES! Sense llum, ni escalfor, sense aigua ni comunicacions, i amb l’incertesa de quan tornarà la “vida normal”. Tornem a una vida de la fa molts i molts anys, la qual molts de nosaltres no hem conegut. Tornem a la ràdio a piles, a la ximeneia de foc per escalfar-nos, amb les falses il.lusions de que això durarà poc, serà qüestió de poques hores (així ens ho fan saber de forma semi-oficial). Però passa un dia, passa un altre… i l’il.lusionada espera es torna en desesperació en un gran nombre de persones. Pels carrers es reflexen les cares del qui té llum i aigua i de qui no en té. Es patent l’al.legria del que reb un servei que havia gaudit sempre, l’esclat d’emocions per tenir novament aigua i llum. I per altre banda la desil.lusió per qui encara “no ha tingut aquesta sort”.Mentre passen els dies i la “cosa” no es normalitza, es reflexe la frustració, la pena i el desgast psicològic a la cara de les persones que encara no tenen llum. Es veu l’apatia als rostres, la manca de confiança en que torni la normalitat, el paissatge no ajuda (arbres caiguts a la carretera, la suposada fortalessa d’unes torres elèctriques doblegades com si fossin de goma). Ens adonem que el nostre estat de benestar, a vegades, penja d’un fil o d’uns cms de neu. Ens adonem que una cosa tant banal com la llum, ens anima i acompanya. Ens adonem que l’aigua potable ens és sumament necessària. I el que considero més important, ens adonem que al voltant nostre la gent es torna altruïsta i “fa pinya”, quan passa una cosa d’aquestes.
REFLEXIÓ:
Un cop passat el “mal rato” de la setmaneta del 8 de març, quedem-nos amb el positiu. Just el dia abans al Centre, haviem portat a terme un taller de El Secreto i la Llei de l’Atracció impartit per el Mikah de Waart, un gran comunicador, que recalca molt el fet d’agraïr petites coses que a vegades ens passen desapercebudes. Al cap d’un dia, tothom ho va viure a la seva pell.
A nivell personal he après a valorar la llum artificial, l’escalfor d’una casa, un bon bany o poder netejar els plats. He après que els veïns que trobem i als quals dirigim un sencill “hola i adeu”, en moments de necessitat fan “pinya” i surten al carrer per ajudar a qui faci falta. He après que poder parlar amb algú per telèfon quan vulguis i ho necessitis, és d’agraïr. I he après que a vegades els mals ratos que podem passar ens ensenyen més del que pensem.Hem patit uns dies el que fa molta gent pateix durant mesos (recordem els terratrèmols d’Haití i de Xile, entre altres).
Nosaltres hem tornat a la “normalitat” i ens ha deixat un “mal gust” del què vam viure, però també ens ha deixat un aprenentage positiu. Tú tries amb què et quedes.
Jo em quedo amb el que après d’aquesta experiència que m’ha ensenyat a “posar-me en el lloc” dels que no tenen tanta sort com jo.
Sílvia Torroella Claver
Viure-Bé Girona 972412016
El trastorn obsessiu compulsiu es bassa en una sèrie de creences les quals s’han d’eliminar a través de la conducta, aquestes creences obsessives tenen una clara semblança i base en les supersticions.
Les supersticions van lligades a l’historia de l’home en tots els temps. Per explicar els fets que no s’entenien es van pensar que existien forces i esperits ultrahumans, i van apareixen la majoria de supersticions com a mitja per protegir-nos del mal.
Podem veure la superstició com un mecanisme de defensa o com una expressió externa de les tensions i l’ansietat que l’home ha anat suportant al llarg de la seva evolució.
-
Supersticions típiques i d’on deriven:
Les potes de conill porten bona sort: Hi ha varies explicacions històriques: Segons els celtes creien que aquest animal passava tant de temps sota terra perquè mantenia una comunicació secreta amb el mon dels esperits subterranis i per tant tenien molta més informació que els homes. També es veia accentuat pel fet que la majoria d’animals, inclosos l’home, neixen amb els ulls tancats i en canvi els conills neixen amb els ulls ben oberts, el qual li va donar una imatge de saviesa (encara que en veritat és la llebre la que neix amb els ull oberts i no el conill).
Ara la tradició que en diu més d la bona sort estava relacionada amb la fecunditat del conill, que deia que portar una part de conill a sobre donava més fecunditat i en aquells temps això estava relacionada amb més prosperitat.
Tocar fusta: Es va iniciar fa més de 4000 anys per antics pobladors de Nord Amèrica, però el que tocaven era un roure (venerat per la seva grandesa, la seva considerable alçada i els seus poders màgics). Tant els Indis nord-americans com posteriorment els grecs, veneraven el roure ja que en aquest arbre és comú que hi caiguin molts de llamps, així van suposar que era la casa del deu dels cels (segons els indis) i del deu del llamp (segons els grecs).
En Europa, durant l’Edat Mitjana, els erudits cristians asseguraven que la superstició de tocar fusta es va originar al s. I venia del fet que a Crist se’l va crucificar en una creu de fusta, així tocar fusta es senyal d’esperança era equivalent a una pregaria de súplica.
Els gats negres: En la tradició celta es diu que les bruixes consideraven els gats negres com els seus servents, missatgers o secretaris i que a vegades eren persones que havien estat transformades per un conjuro. Durant l’Edat Mitja neix la creença de considerar el gat negre com a senyal de mala sort, per pensar que complien les ordres de les bruixes. Els gats havien estat venerats per cultures com l’egípcia i sempre havien portat una vida tranquil·la fins al s. XIII, en que l’Església va començar a perseguir-los i aniquilar-los, considerant-los com a símbol del diable i cos metafòric de les bruixes. Hi ha una història de la bruixeria del País Basc que explica que la seva protagonista, cansada de que un gat se li begués la llet acabada de munyir totes les nits, va esperar l’animal i va aconseguir ferir-lo en una pota. Al sentir-se ferit l’animal va cridar com un ésser humà. Al dia següent una pobre iaia, considerada com a bruixa, va aparèixer ferida en una cama, fet que va fer augmentar encara més aquesta creença.
Encendre tres cigarretes amb el mateix foc: Diu que porta mala sort al tercer. Aquesta superstició ve del fet, suposadament real, en el qual tres soldats van encendre les seves cigarretes amb el mateix llumí, el qual va permetre a l’enemic identificar la seva posició amb la primera persona, apuntar a la segona i disparar, matant-lo al tercer soldat (el que no queda clar és en quina guerra es va produir).
Trencar un mirall porta 7 anys de mala sort: Es diu que el mirall és el reflexa de l’ànima de la persona, trencar el mirall suposa trencar l’ànima. Per això els vampirs no es reflexen en un mirall perquè no tenen ànima.
En el s.I els romans pensaven que la salut d’una persona canviava cada 7 anys. Donat que els miralls reflexaven l’aparença d’una persona, i per tant la seva salut, un mirall trencat anunciava set anys de mala salut i d’infortunis. Aquesta superstició va augmentar al s.XV a Itàlia, quan els miralls estaven revestits de plata i eren molt cars per tant es feia servir per advertir als servents de les cases que anessin alerta perquè en cas de trencar-los netejant els portaria set anys de mala sort.
El num 13: Els francesos mai donen el num a una casa com a 13. A Itàlia, la loteria nacional no el posa. Les línies aèries internacionals salten el seient amb aquest num. passen del 12 al 14. A EEUU els moderns gratacels passen del pis 12 al 14.
Això es remunta a la mitologia nòrdica en l’era precristiana. En un banquet en el Valhalla van ser convidats dotze deus. Loki, l’esperit de la baralla i del mal, es va colar en el menjar, essent així tretze. En la lluita que es va produir per expulsar Loki, Balder, el favorit dels deus va morir.
També es va adaptar en el cristianisme en la famosa “Ultima cena” i el seu desenllaç.
Vessar sal: La sal ha estat al llarg de la historia el primer condiment en l’alimentació de l’home, per curar les ferides, per purificar l’aigua i per conservar aliments era per tant tractada com un bé molt preuat. Del seu valor esdevé la paraula “salari” (que deriva de salarium, diner de sal) ja que els romans donaven a certs soldats certs estipendis especials per les seves racions de sal.
Passar per sota una escala: Més que per l’escala es pel fet que aquesta i una paret formen un triangle. Aquesta figura ha estat sempre considerada, per ex. pels egipcis com a lloc energètic, que agafa l’energia còsmica, per tant passar-hi per sota voldria dir trencar aquestes energies còsmiques.
L’altre vessant seria la religiosa, el triangle correspon a la trilogia divina. A més en la mort de Crist hi havia una escala recolzada en la creu, així es convertí en símbol de maldat, traïció i mort.
Sílvia Torroella Claver
Ø Canvis a la conducta i a les actituts
Es dilluns, en Joan no es vol aixecar per anar a clase, diu que està cansat (ha estat tot el cap de setmana d’acampada), per més que se l’insisteix no vol, diu que no pot, que es troba malament, que ja s’aixecarà més tard quan es trobi millor, total pel que ha de fer avui a clase ja ho recuperarà .Quan per fi s’aixeca, a les tantes, està negatiu, a passat del llit al sofà, s’apalanca davant la tele i a totes les noticies li troba el costat negatiu, bé que moltes ja el tenen, però tot ho veu negre, està malhumorat i ho paga amb els de casa. A la tarda, i després de molt rondinar, va cap a classe, sense ganes i gairebé arrossegant-se per terra. Quan torna de clase es torna a tombar al sofà, es queda mirant la tele, però la seva mirada està perduda, com si no hi fos. Gairebé no ha menjat en tot el dia i passa del sofà al llit.
Aquesta apatia la porta a sobre cada dia i només sembla recuperat quan s’acosta el cap de setmana. A vegades entre setmana té una revifada i de cop i volta se’l veu content i amb molta energia, potser massa i tot (el que ells anomenen "dar el cantazo"). La seva habitació, tancada a pany i clau, mostra un total descontrol, i si se li comenta que l’hauria d’arreglar algún dia, es possa a la que salta i sobretot recalca que sota cap motiu ningú li remeni les seves coses, ja ho farà ell quan li vingui bé. No se li pot qüestionar cap aspecte de la seva vida i molt menys fer-li preguntes ja que respon de forma agresiva i encara es tanca més en sí mateix. Està molt preocupat, de forma excessiva, pels diners, com poder aconseguir-ne perque en necessita per sortir, es comporta en aquest aspecte de manera obsessiva. Quan arriba per fí el divendres, fa una revifada total i comencen els plans amb els amics sobre el cap de setmana, es mostra més animat i a l’hora més impacient i dispossat a sortir, el divendres ja no li fa mal res. Si algú li mostrés opossició a la sortida del cap de setmana es mostra agresiu i violent i amenaça en marxar de casa, culpant-los que el volen fer una persona amargada ja que li volen privar l’únic que l’interessa en aquesta vida, la festa.
Passa el cap de setmana i tornem a començar.
Ø Canvis a la personalitat
En Joan era un noi que abans era obert, ho explicaba tot a casa, parlava dels seus amics i els portava sovint, era una persona responsable en els estudis,…. i de cop i volta, s’ha tornat introvertit, no parla dels amics amb els que va, ni de les coses que fan quan surten, i es mostra desconfiat si se li fa alguna pregunta, es sent interrogat a la més mínima. A més s’ha tornat molt susceptible a qualsevol comentari que se li faci. Però això només és a casa, si te’l trobes de "marxa" és tot el contrari, una persona animada i extrovertida, amb ganes de festa, que s’ho passa bé i totalment comunicatiu amb els amics.
Ø Canvis fisiològics:
Físicament ha experimentat una sèrie de canvis aparents, està molt més prim, i sovint fa ulleres, a més moltes vegades quan torna el diumenge té els ulls molt vermells (ell diu que es tracta d’irritació i sempre està amb el coliri a la butxaca). També se li observa molta vermellor a la cara i el coll i les pupil.les dil.latades. A més a vegades presenta com una mena de espasmes musculars a la llengua i a la mandíbula, fa gestos raros amb la boca. També se li veuen molts tics nerviossos i manies que abans no tenia, i que repeteix de forma compulsiva.
Durant l’adolescència és un fet comú l’experimentació amb l’alcohol i les drogues, ja que moltes vegades els adolescents no veuen la relació entre les seves accions en el present i les conseqüències del demà. Hi ha una tendència a veure’s indestructibles i aliens envers els problemes que tenen els altres. Tot i així hi ha adolescents que experimenten la novetat amb les drogues i llavors deixen d’utilitzar-les com a evassió, com a distració,…. conforme van madurant.
q Una menció a l’ alcohol.
L’alcohol com a droga comporta un problema adicional, la seva acceptació social. Segons els estudis fets al respecte un 94% dels adolescents entre 13-14 anys l’ha probat alguna vegada. I a una edad una mica superior són molts els que el consumeixen els caps de setmana. El consum d’alcohol està molt influenciat per la pressió dels amics i iguals (de les mateixes franges d’edad). El 13% dels adolescents no ho considera una droga ni que produeixi depenència i hi ha un alt percentatge que considera que l’alcohol fa a la gent més simpàtica, feliç, i les festes així són més divertides.
Sílvia Torroella Claver
La violència pot ser definida com un abús de la força, encara que no tota força sigui, necessàriament violència. L’ésser humà ha fet ús i abús de la força física per sobreviure, llavors, on acaba la legítima defensa, per donar entrada a l’agressió? Quins són els límits?
L’adolescència és l’etapa de la vida compresa entre els 10 i els 19 anys, segons la OMS.
En aquest turbulent període es produeixen molts canvis físics, psicològics i socials normals que condueixen a la seva inserció positiva i productiva dins la societat, i per contra ens trobem amb un grup, encara que molt reduït, que mostren conductes hostils i violentes contra ella. Per contrapartida aquests mateixos joves també es converteixen en blanc de violència per part d’aquesta mateixa societat contra ells.
- Televisió i violència: el seu impacte sobre nens i adolescents
Molts nens passen un promig de 3-4 hores diàries veient la tele. Aquesta pot arribar a ser una influència molt forta en el desenvolupament del seu sistema de valors, en la formació del seu caràcter i en la conducta. Si analitzem la programació televisiva són molts els programes que contenen un alt grau de violència de forma gratuïta i en concret a vegades molts programes que són classificats de “infantils” i que tenen molta acollida pel públic més petit.
Segons estudis fets sobre nens i adolescents sobre l’efecte de la violència televisiva sobre ells s’han trobat dos efectes molt preocupants:
– Tornar-se immunes als efectes que provoca la violència.
– Acceptar gradualment la violència com una forma de solucionar els problemes, siguin del tipus que siguin aquests.
Així una exposició extensa a programes de televisió que continguin violència causa més agressivitat en els nens. L’impacte de la violència a la televisió pot quedar reflectida en la conducta del nen immediatament per imitació o bé es pot manifestar més tard en el seu desenvolupament a l’adolescència o edat adulta, degut a un canvi en el seu sistema de valors o a un aprenentatge de solució de problemes que potser en algun moment han portat a terme de manera exitosa. Una cosa que aprenen amb aquests programes violents és que l’agressivitat condueix a l’èxit social i al reconeixement, a més aquesta agressivitat lluny de ser castigada és reconeguda com a bona pels demés.
- Què passa quan l’agressivitat de l’adolescent o el nen es torna contra els pares?
S’ha parlat ja molt sobre el tema de la violència domèstica quan els pares maltracten tant física com psíquicament els seu fills, però es força desconegut, encara que no minoritari els casos en que els agressors són els fills i les víctimes els propis pares.
Les primeres conductes considerades com a realment agressives apareixen entre el 2on i 3er any de vida quan el nen es sent frustrat per no veure complerts els seus desitjos; llavors, el nen esgarrapa, mossega, pega…
Abans d’aquesta edat el que el nen mostra és ràbia, mitjançant "pataletes" i crits.
Es a partir dels 4 anys quan aquesta agressivitat passa a ser expressada de forma verbal, amb paraules.
Aquest fet passa en el desenvolupament NORMAL de tot nen. El que passa és que alguns segueixen mostrant-se agressius, i això sí que es converteix en una conducta problemàtica.
A l’hora d’abarcar psicològicament el problema és important tenir en compte:
– el grau d’agressivitat
– edat d’aparició
– permanència en el temps
Per norma general darrera d’aquest comportament hi ha una baixa autoestima, una lluita per autoafirmar-se i/o una expressió d’un excés de tensió o angoixa que no pot trobar una altre via d’escapament.
També pot ser per uns una forma de dominància envers als altres i en aquest cas envers als seu pares i per altres una forma d’imitació de conductes que ja han vist o viscut dins casa seva.
Per poder portar a terme un canvi sobre aquest comportament s’han d’incidir directament sobre les causes que l’originen, a més d’educar-lo en el control de sí mateix, no en una repressió de impulsos sinó en una canalització d’aquests si aquests el superen.
S’entén per agressivitat:
– les conductes agressives cap a altres persones o grups.
– Les conductes que porten perill implícit i risc, com jugar amb foc
– Fer mal i disfrutar del patiment d’animals
– Qualsevol forma de autolesió.
Han d’aprendre a autocontrolar-se
Un comportament excessivament agressiu a la infància si no es tracta derivarà probablement en un fracàs escolar i en una conducta antisocial a l’adolescència i edat adulta, ja que principalment es tracta de nens amb dificultats per socialitzar-se i adaptar-se al seu propi ambient.
El comportament agressiu complica les relacions socials que va establint al llarg del seu desenvolupament i dificulta per tant la seva correcta integració en qualsevol ambient. El que s’ha de fer per tant és socialitzar la seva conducta agressiva, és a dir, corregir el comportament agressiu perquè derivi en un comportament assertiu.
Hi ha certes manifestacions d’agressivitat que són admissibles en una etapa de la vida, per ex. és normal que un nadó plori o tingui "pataletes"; però aquestes conductes no és consideren adequades a edats posteriors.
Factors que influeixen en la conducta agressiva
– Un dels factors que més influeix és el sociocultural i dins aquest àmbit l’element més important és la família. Dins la família, a més dels models i reforçaments (càstig pel negatiu i recompensa pels actes positius) és molt responsable de la conducta agressiva el tipus de disciplina a que sigui sotmès el nen o adolescent. Tant una disciplina molt poc exigent com una molt exigent, els extrems, fomenten el comportament agressiu en els nens.
– Un altre factor familiar que influeix molt en l’agressivitat dels fills és la incongruència en el comportament dels pares. Es dóna incongruència quan els pares desaproven l’agressió i la castiguen amb una altre agressió física o amenaçant pel nen. També es dóna incongruència quan una conducta és castigada a vegades i altres vegades és ignorada, o bé quan el pare el renya però la mare no o a la inversa.
– Les relacions deteriorades entre els pares també provoca tensions que poden induir al comportament agressiu dels fills.
– Per una altre banda també tindríem factors orgànics: que inclourien factors de tipus hormonals, mecanismes cerebrals, estats de mala nutrició, problemes de salut específics
– També cal mencionar dèficit en habilitats socials necessàries per afrontar aquelles situacions que ens puguin resultar frustrants. Moltes vegades l’absència d’estratègies verbals per afrontar l’estrès sovint condueixen a l’agressió.
Com es pot tractar la conducta agressiva en el nen?
A l’hora de poder tractar la conducta agressiva és molt important que hi hagi una forta relació amb els adults que formen l’ambient del nen ja que s’ha de tractar aquest ambient en conjunt per canviar la conducta en concret. L’objectiu final és sempre reduir o eliminar la conducta agressiva en totes les situacions en que aquesta es porti a terme però per tal d’aconseguir-ho és necessari que el nen aprengui un altre tipus de conductes alternatives a l’agressió.
Per tant qualsevol tractament tindrà sempre dos objectius que s’han d’assolir:
– per una banda l’eliminació de la conducta agressiva
– per l’altre la potenciació i l’aprenentatge de la conducta assertiva o socialment hàbil.
Sílvia Torroella Claver
