“El cos envelleix però l’ànima acumula amb tota la intensitat els moments viscuts…”
Actualment és totalment erroni pensar que és normal que les persones grans es deprimeixin. Quan algú en aquesta edat es deprimeix, a vegades la seva depressió és considerada erròniament com un aspecte normal de la vellesa. La depressió a la gent gran moltes vegades, ni es diagnostica, ni es tracta, i ocasiona un patiment innecessari per la persona i per la seva família. Quan una persona d’edat va al metge, només pot descriure símptomes físics. Això passa perquè aquesta persona sol ser reàcia a parlar dels seus sentiments. La persona gran pot no voler parlar de la seva manca d’interès en les activitats normalment placenteres, o de la seva pena després de la mort d’algú estimat.A vegades també es donen molts casos en que, degut a la quantitat de medicació que pren aquest col·lectiu, la depressió sigui un efecte secundari precisament d’aquesta medicació, o degut a una causa física subjacent.
- Què és la vellesa?
Per norma general es considera la vellesa com improductiva i passiva. Envellir implica una sèrie de canvis biològics, psicològics i socials. Però s’ha de tenir en compte que això no és equivalent a decréixer , encara que el risc de patir certes malalties s’incrementi amb l’edat. S’ha de considerar aquest període com un creixement continu, emocional, intel·lectual i social, en el qual els dèficits d’habilitats, en resolució de problemes, a la velocitat psicomotora i a la memòria a curt termini, es veuen suplerts per una major sabiduria acumulada, derivada de l’experiència.Així cal parar compte en el fet que un ràpid deteriorament intel·lectual en una persona gran no ha de ser considerat com a quelcom normal, sinó com una senyal d’una possible malaltia, tant física com psicològica, susceptible de tractament.En aquesta etapa de la vida la pèrdua és el tema predominant des d’el punt de vista emocional: pèrdua de la parella i amics, disminució de capacitats físiques, canvis en el prestigi i estatus social i sobretot, pensament en la pèrdua d’un mateix, en la pròpia mort. Totes aquestes pèrdues suposen una reestructuració constant de les seves vides i una nova adaptació al medi. La negació de l’envelliment, la mortalitat i la proximitat de la pròpia mort que la persona jove expressa com: "això no em passarà a mi" es transforma en la persona gran en una afirmació rotunda "això no m’està passant a mi".
- Què és la jubilació?
El treball sol ser un símbol de col·laboració dins la societat en que vivim. La sensació interna és de utilitat, d’aportació per la gran família anomenada societat.
Quan una persona adulta arriba a l’edat de jubilació representa per la pròpia persona dues coses:
– per una banda a assolit la vellesa.
– Per l’altre ja no és útil a la comunitat.
Una i altre cosa van juntes i comporten negativitat ja que el col·lectiu de la gent gran es troba relegada de la societat competitiva en que vivim. A l’anticipar-se l’edat de jubilació ens torbem actualment amb persones de 60 anys que tenen plenament despert el cervell i amb totes les capacitats físiques intactes que han vist reduir la seva activitat al mínim. Com que tota la seva vida s’han dedicat a treballar ara no saben què fer, i es comencen a sentir invaïts per una emoció nova, la Depressió.
La persona ha d’elaborar aquest canvi a la vida i tractar de disfrutar-lo en lloc d’escollir l’opció de deprimir-se i amargar-se.
· Trastorns afectius a la vellesa.
-Característiques de la depressió a la gent gran.
Una dificultat que s’afegeix a l’hora del diagnòstic de depressió en una persona gran és que, freqüentment les persones de més edat no disposen de la preparació suficient per manifestar els seus símptomes i ho fan mitjançant manifestacions somàtiques (dificultats per dormir, manca d’energia, dolors localitzats o inespecífics, etc.) i es produeix d’aquesta manera un solapament amb l’enfermetat física, que també poden estar patint.Els trastorns depressius a la gent gran poden ser fàcilment el resultat d’una enfermetat física, o poden portar en segon terme a una enfermetat física o pot ser que pateixin els dos casos a l’hora.La depressió en aquesta edat pot passar moltes vegades inadvertida ja que es considera les seves manifestacions com una reacció normal del procés d’envelliment.
Entre els aspectes més característics de la depressió en edats més avançades podem considerar:
1- Episodis més llargs i més resistents al tractament farmacològic.
2- La freqüent existència de deliris i al·lucinacions psicòtiques a la depressió major.
3- Risc més alt de suïcidi, especialment en homes, i si viuen sols.
4- Freqüentment agitació psicomotriu, normalment acompanyada amb una intensa ansietat o bé inhibició psicomotriu intensa i atípica.
5- Especial rellevància dels trastorns del son.
6- Freqüents somatitzacions ansioses.
La depressió a la tercera edat és una patologia freqüent, de causa reactiva i de manifestacions molts variades que tenen tendència a emmascarar-la i a dificultar el seu diagnòstic. Els símptomes associats són generalment, trastorns de memòria, inversió del cicle son-vigilia, anorèxia, introversió. Dins de les causes de la depressió en aquesta etapa trobem la viduïtat, allunyament dels fills, mort dels pares, pèrdua de l’autosuficiència total, dificultats econòmiques problemes dels fills o néts, soledat, etc.
Es pot i s’ha de fer molt amb els adults grans que cursen una depressió, ja que existeix una estreta relació entre aquesta i la demència
-Demència i depressió:
La depressió en les persones d’edat avançada pot manifestar-se de forma molt diferent al que s’observa en persones més joves, per ex. hi ha més possibilitats d’emmascarar una depressió.La dificultat per diferenciar la depressió de la demència sòl ser freqüent ja que la depressió pot anar acompanyada de pertorbacions en el funcionament cognitiu. Les pèrdues de concentració i de memòria són símptomes tant de depressió com de demència.
Diferenciant els dos tipus tindríem que:
· Parlem de depressió quan:
-el començament del trastorn és específic,, pot començar de cop i volta.
-el desenvolupament dels símptomes és ràpid.
-queixes freqüents i detallades de pèrdues cognitives. La persona recalca molt la incapacitat i sobrevalora els fracassos.
-mínim esforç, inclús en tasques simples.
-respecte a l’estat afectiu, es donen sovint canvis generals amb una forta sensació de malestar.
-l’atenció i la concentració sòl romandre intacte.
-la pèrdua de memòria es dóna per igual tant per fets recents com llunyans. Són freqüents les llacunes de memòria.
· Parlem de demència quan:
-el començament del trastorn no és tant puntual, sinó que té uns límits més amplis.
-els símptomes es desenvolupen lentament.
-les queixes per la pèrdua de capacitats són poc freqüents, com si "passes" o no l’importés gaire.
-a l’hora d’executar les tasques s’hi esforça.
-respecte a l’estat afectiu mostren una absència de preocupació, amb una estat anímic superficial, donant la sensació com si "estiguessin encantats", badant.
-l’atenció i la concentració al contrari que en el cas de la depressió, aquí sí que és defectuosa.
-la pèrdua de memòria és més severa pels aconteixements recents que pels llunyans. Són freqüents les llacunes de memòria.
La situació es complica quan coexisteixen depressió i demència. A més cal tenir en compte que la depressió es presenta habitualment en un primer estadi de la demència podent ser precursor d’aquesta, és per això important la seva detecció.
· El recolzament social i l’envelliment.
Existeixen diferents nivells de necessitat segons l’edat.
A l’adult jove són els pares la principal forma d’ajuda palpable, mentre les relacions d’amistat cobreixen les necessitats del tipus emocional.
A l’adult és la parella la que dóna el recolzament tant material com emocional, essent els amics i companys de feina les principals fonts de recolzament informacional.
A la vellesa, els fills i la parella són (si es disposa d’aquestes relacions) qui ofereixen la major part del recolzament material, i es dissipen les necessitats de recolzament tant informacional com emocional en diferents i diverses fonts, com poden ser associacions de gent gran, casals, nets, veïns, amics.
El recolzament social juga un paper molt important ja que manté la salut i disminueix la susceptibilitat a l’enfermetat, tant física com psicològica.
Sílvia Torroella Claver
Què és l’adolescència per qui es troba?
Es una de les etapes crítiques de la vida, una etapa de confussió en tots els aspectes, en la conducta emocional, intelectual, sexual i social.Es viu en permanent inestabilitat emocional, com una mena de "montanya rusa" que es viu passant de l’eufòria a la depressió.Es busca una identitat indivudual que fins el moment no havien de demostrar. Comencen els canvis hormonal, acompanyats de canvis psicològics que no s’expliquen i molt menys entenen.Rebutgen la societat tal i com la veuen i els sembla que la poden canviar i fer el món a la seva manera.Però tots aquests canvis, totes aquestes inquietuts les passen amb angoixa i malestar que moltes vegades enmascaren, buscant la força que els hi dóna el seu grup amb el quals es camuflen i es senten acompanyats, en retriment de l’ámbit familiar.,
Què és l’adolescència pels pares i per la societat en general?
Es la bona vida, és portar la contraria a totes les normes establertes i mostrar-se maleducats i grollers quan es troben en grup. Es realitzar conductes perillosses que hi provoca emoció.Es no estudiar perque no volen i només estar pensant en anar de festa i provar-ho tot.Es una etapa confictiva envers els adults, com una pugna de forces a veure qui pot més.
Què és l’adolescència com a etapa normal, encara que crítica?
Es el canvi, la transició de la infantessa, per norma general protegida, sense responsabilitats, sense haver de triar, sense qüestionar-se un futur, ja que els pares o adults ho fan per ells, a una etapa amb canvis bruscos, tant fisiològics, com emocionals i cognitius, que els obliga a deixar estar enrera a "matar" el nen que havien a estat per passar de cop i volta a una etapa adulta que tampoc s’havien qüestionat i que desconeixen totalment. Tot això va a l’hora acompanyat de canvis físics molt aparents i d’unes inquietuts que abans no tenien. Es la mena de metamorfosis que tothom passa, per força, entre els 13 ó 14 i els 17 anys.S’ha de diferenciar entre el que seria l’adolescència fisiològica, com a canvis que pateix la persona a nivell hormonal i que conformen una imatge externa molt diferent a la que tenien, i l’adolencència social, que depen molt de les cultures (és diferent als llocs on hi ha un ritual d’iniciació on el pas d’una edad infantil a una adulta és molt breu, a les altres cultures, com la nostra, on aquesta transició és molt més llarga)
Quins són els problemes que els inquieten?
1.- Problemes emocionals:
Segons investigacions 4 de cada 10 adolescents en algún moment s’han sentit tant tristos que han plorat i han desitjat allunar-se de tots i de tot.Durant l’adolescència 1 de cada 5 pensa que la vida no mereix la pena viure-la.Moltes vegades els seu problemes emocionals no solen ser reconeguts ni per familiars ni per amics.
2.- Problemes sexuals:
Al ser una etapa de canvis, els adolescents solen buscar les respostes en els amics, que comparteixen el fet de sentir-se en la mateixa situació.Aquests canvis en nois molt introvertits porta a la complicació de que, tot i tinguent dubtes, els faci vergonya preguntar, i, per tant, els aniran arrossegant durant anys.
3.- Problemes conductuals:
Els adolescents i els pares solen queixer-se mutuament cadascún de la conducta de l’atre. Per una banda els pares senten que han perdut qualsevol tipus de control o influència sobre els seus fills. Per la seva part els adolescents volen que els seus pares siguin clars, els subministrin una estructura i uns límits, però per contra es prenen malament qualsevol restricció a la seva llibertat i en la seva capacitat per decidir sobre sí mateixos. El noi lluita en busca d’una identitat pròpia i independent.Tot això pot provocar conflictes dins l’àmbit familiar.
4.- Problemes escolars:
Quan ens trobem davant d’un adolescent que no vol anar al col.legi és necessari comprobar la possibilitat de que estigui essent acossat per algun dels seu companys. Una conducta habitual en aquesta etapa és actuar, quan s’està en grup, sota les ordres d’un líder. Aquest per tal de formar la seva identitat incorformista pot agafar molts cops, de manera inconscient, a un altre adolescent com a punt de burla, que és seguida per la resta del grup. Aquest noi que es veu sotmès a aquesta situació pot patir problemes d’angoixa, depressió, baixa autoestima i dificultat per fer amics, que cal no confondre amb una adolencència normal.
5.- Problemes d’alimentació:
Pels adolescents, molt sensibles a les crítiques i al seu aspecte extern, el sobrepès, ja sigui per constitució, ja sigui per excès d’alimentació és una causa freqüent d’infelicitat i aïllament social que combaten amb dietes estrictes, moltes vegades amb el consentiment patern, gens aconsellable en aquestes edats, i que poden acabar comportant problemes més greus com l’anorèxia i la bulimia.En aquesta edad, la conducta per part dels pares s’hauria d’enfocar més en el sentit de que l’adolescent s’accepti a sí mateix, abans que intentar que segueixi un estereotip estètic cultural que moltes vegades no podrà assolir.
6.- Drogues i alcohol:
Per seguir al grup, per seguir al "lider".Per desinhibir-se i poder passar-s’ho més bé, sense vergonya i sense possar en joc la seva imatge.
Sílvia Torroella Claver
MEDITACIONS
GUIADES
Estàs estressat/ada?
Necessites desconectar?
Vols sentir noves sensacions positives?
Vols passar una bona estona?
Tots els dijous a partir de les 7,45 de la tarda. Preu: 10 €
Tornem a partir de dijous 9 de setembre
Viure-Bé Girona ens trobaràs al
C/Eiximenis, 20, 4rt 1ª de Girona.
Tf 972412016 / 638621583
www.viure-be.bloc.cat
Es parla moltes vegades de diferents trastorns psicològics que es poden presentar, però sempre des del punt de vista de la persona que el pateix. Però cada vegada es comença a tenir més en compte l’entorn; com ho pateixen, com ho veuen, les persones properes, que sense tenir un trastorn en participen de les conseqüències.
-
1 de cada 4 persones pateix malalties mentals de diferents tipus (ansietat, depressions, esquizofrènia, trastorns de la personalitat, etc)
-
Se sap que a Espanya més de 400.000 persones pateixen o estan en risc de patir esquizofrènia.
-
S’ha de tenir en compte que en la majoria de cassos i amb tractaments específics es produeix una milloria dels símptomes i la persona amb temps pot arribar a portar una vida normal.
-
El 84% de les persones que pateixen esquizofrènia viu amb les seves famílies, només el 2,4% estan atesos pels Serveis de Salut Mental
La distinció entre salut i malaltia mental no està molt clara i varia de societat en societat.
S’entén per salut mental la capacitat de la persona per establir relacions, participar de forma constructiva en la modificació de l’entorn, desenvolupar una personalitat i adaptar-se als conflictes.
La família i el malalt
Respecte a la relació família-malalt podem trobar-nos amb dos tipus diferents de famílies:
–la que accepta la malaltia des del primer moment.
–la que se’n desentén perquè es veu incapaç de proporcionar la cura necessària.
Tant en un tipus com a l’altre la família passa per diferents fases a l’hora d’acceptar la malaltia:
1er Reacció de negació ("això no pot ser, no ens pot estar passant a nosaltres")
2on S’inicia una marxa constant per diferents facultatius especialitzats en el tema.
3er Un cop la família accepta la malaltia llavors sol·licita informació i busca tot el que pugui trobar en referència al tema. En aquest moment la família degut a que es troba emocionalment alterada es produeix l’efecte de "fenomen doble", que té com a conseqüència la no comprensió ni assimilació de la informació que va rebent al respecte.
4rt Acceptació amb el temps S’ha de tenir en compte que la reacció de la família davant d’un trastorn mental és diferent depenent de l’edat en que aparegui. No és igual la situació de la família que es troba amb un fill acabat de néixer al que diagnostiquen una malaltia mental greu, que altres que descobreixen que els seus fills adolescents o joves, que fins aquell moment havien estat persones notables i psicològicament fortes i estables es venen a baix en un moment determinat a causa d’un brot esquizofrènic. O quan una parella que porta anys de convivència es dóna compte que un d’ells pateix una malaltia mental greu. O la família que ha d’afrontar en els avis una malaltia mental degenerativa.
Què li passa a una família quan es troba entre els seus membres amb un malalt esquizofrènic?
El nivell d’estrès augmenta. La família es troba que allò que està passant sobrepassa els recursos de resposta a les dificultats que coneixia i que feia servir fins aquell moment per superar els problemes. Té la sensació que perilla el seu benestar i l’estrès repercuteix a tots. La malaltia mental produeix sempre problemes d’adaptació en la família. La incertesa que produeix la malaltia mental a la família és la conseqüència més dolorosa i difícil de portar. I el pacient no és culpable d’aquestes conseqüències.
La societat no valora els malalts mentals com a "malalts", així com en cassos en que es detecta un càncer hi ha una mobilització general d’amics, familiars que donen la seva compressió i recolzament i s’ofereixen a ajudar en el que puguin, en els cassos en que es detecta una malaltia mental, la reacció és molt diferent i, per norma general, se’l compadeix com a molt, i el més freqüent és que se’l deixi sol o se li giri la cara.En el cas de la família d’un esquizofrènic hi ha una situació molt concreta que desconcerta molt a la família i en la que, en ocasions, la pròpia família ho fa sense donar-se’n compte. Hi ha certs comportaments del malalt que s’atribueixen a la "mala baba" a la mala voluntat de la persona, "això ho fa per fastiguejar", o bé busca el culpable del problema, ja sigui dins com fora de la família.
La gent de fora moltes vegades no ho entén. Altres vegades fins i tot poden burlar-se o allunyar-se, i aquests fets reboten sobre tota la família. I en mig d’aquestes situacions que poden crear els malalts i de les respostes que la família intenta donar, hi ha una cosa que està clara, si es deixa sola a la família, aquesta es sentirà incapaç.La família necessita recolzament, informació per poder reduir els sentiments d’aïllament i fracàs, i perquè puguin manifestar-se, dir en veu alta les seves emocions i sentiments, que si es queden dins s’acabaran podrint.
Sílvia Torroella Claver
“Cierto día, un joven muy galante y enamorado, salió de su casa a pregonar las virtudes de su corazón, y llegando al centro del pueblo, se abrió el pecho y proclamó que él poseía el corazón más hermoso de toda la comarca. Ante esa situación, una gran cantidad de curiosos, hombres y mujeres, se congregaron a su alrededo …r, y en efecto, confirmaron que el corazón de aquel joven era perfecto, pues no se le veían manchas ni rasguños.
Entre todos los curiosos que se habían acercado, estaba un anciano que veía como el joven aquel se ufanaba de la hermosura de su corazón, sin embargo, acercándose lentamente se plantó frente al joven aquel y le dijo en voz alta:
-¿Por qué dices que tu corazón es el más hermoso, si es menos que el mío?
Todos, absolutamente todos se sorprendieron del atrevimiento del anciano que tenía la osadía de desafiar el corazón de un joven, y más aún, cuando vieron el corazón que si bien es cierto latía aún vigorosamente, estaba cubierto de cicatrices e incluso, bordes y aristas irregulares que evidenciaban que era un corazón que había estado sujeto a muchos sufrimientos, pues además, daba la impresión de que le faltaban piezas o tenía algunas de reemplazo.
La gente sorprendida, apoyaba con la mirada la actitud del joven que burlonamente desafiaba al anciano diciéndole:
-¡Debes estar bromeando, compara tu corazón con el mío, el mío es perfecto comparado con el tuyo lleno de cicatrices y dolor.!
Entonces, el anciano con la sabiduría que dan los años, le dijo:
-¡Estas equivocado, la perfección del corazón, no se mide por su apariencia sino por lo que refleja.! El mío es un corazón que ha amado intensamente, que ha sido capaz de amar sin condiciones, que ha recibido dolor y desengaños, en cambio el tuyo, es un corazón tan solo de buena apariencia pero frío por dentro, pues esta acostumbrado a que lo amen, y en ese sentido, es un corazón egoísta, y nada que sea egoísta puede ser perfecto. Mira, esta cicatriz que ves aquí, fue producto de un desengaño, esta parte que falta aquí, es una que un día le entregue a alguien que no supo corresponder ni me ofreció un poco del suyo, y debo decirte además, que no todas la cicatrices son derivadas del amor de pareja, sino que este corazón que aquí ves desgarrado, es por que ha sufrido el dolor de los pobres y desamparados, que ha amado mucho a su prójimo sin esperar nada a cambio, y que la única compensación es que pueda seguir latiendo. Recuerda siempre que dar amor es arriesgar, y que a pesar del intenso dolor que estas heridas me han producido, al verlas me recuerdan que sigo amando y sigo con la esperanza que tal vez, algún día, vendrán a mí, pedacitos de corazón de otros con los cuales llenaré los huecos de las heridas. ¿Comprendes ahora lo que es verdaderamente hermoso?
Ante estas palabras, la multitud congregada solo guardó silencio y el joven vanidoso agachó la cabeza, y con lágrimas en los ojos, arrancó un trozó de su corazón, y se lo ofreció al anciano, quién al recibirlo, arrancó un pedazo del suyo y tapó la herida del corazón del joven. Entonces, el joven vio que su corazón quizá ya no era tan perfecto, pero si resplandecía con la luz de la hermosura, pues el amor del anciano fluía desde su interior.”
¿Y tu corazón, es perfecto o hermoso?
A partir del 15 d’agost noves conferències gratuïtes sobre el tema " Eines emocionals : treballant Cos i Ànima " a càrrec de la Ingrid Ballesta, gran comunicadora i especialista en "coaching".
Lloc: Viure-Bé Girona
C/Eiximenis, 20 4rt 1ª
GIRONA
Vols assolir els objectius que t’has fixat en la vida?
Vols tenir una vida plena?
Potser vols canviar de feina o tenir una casa millor?
En definitiva es tracta sempre del mateix, tots volem VIURE BE!
En aquests temps on sembla que tothom únicament sap parlar de crisi, t’oferim la possibilitat de deixar de banda per un rato els problemes quotidians i venir amb nosaltres a passar una estona divertida, on a més aprendrem quines son les eines de les que disposem per tal de millorar la nostra qualitat de vida. Us animeu?
L’espai del que disposem es força reduït, cosa que ens obliga a demanar-vos que us poseu en contacte amb nosaltres per fer les vostres inscripcions i no trobar-nos tots apilonats.
Podeu fer-ho als telfs 972 41 20 16 / 638 621 583
Avui ha estat un dia important per Catalunya i en concret per mí. Avui hem aconseguit que les curses de braus es prohibeixin a casa nostra, i no soc persona que li agradin les prohibicions, sino tot el contrari, però arriba un moment en que, en el tema animal, o es fa així, o no hi ha manera.
Els animals tenen un sistema límbic, igual que nosaltres, que viuen el patiment i l’estrés, com nosaltres. També pateixen tant fisica com emocionalment. No raonen com les persones, però….. a nosaltres potser ens convindria raonar menys i actuar més, com fa ells.
No entenc a les persones que miren un animal com una eina econòmica, com un esser inert, com un "ninot" que no pateix ni gaudeix.
No entenc que vegi a gent que devant del patiment "es quedi igual" quan a mi se’m possen "els pèls de punta".
No entenc aquest egoïsme o aquesta manca d’empatia cap un altre espècie que no sigui com tú,… o cap a la teva espècie.
Però al final he arribat a una conclusió: Hi ha gent que no veu el que té devant dels ulls, que defensa coses "indefensables", que valora l’agressivitat per sobre altres coses… a aquesta gent NO LA CANVIAREM!
Només una recomanació: Mira als ulls d’ un animal i a veure si ets capaç de fer-li mal. La seva sinceritat i el seu pensament net de tota rancunia, és molt superior al nostra.
Sílvia Torroella Claver
Per qui té gat o té gos, ja m’entendrà!
S’aixeca el dia, com un altre qualsevol i el gat demana o més que demanar exigeix, sortir fora, que li toqui l’aire, perque això forma part del seu pla vital, ell mana, tu fas i surt a fora a veure si pot caçar la pobre papallona que passa per allí.
S’aixeca el dia, com un altre qualsevol i el gos demana o més que demanar et suplica, vull sortir, però fora d’aquest recinte, d’aquesta casa, o d’aquesta parcel.la, vull veure mon, olorar noves experiències… i tornar a casa haguent deixat la meva empremta olorosa (per dir-li algo) per tot el barri.
Són dues espècies diferents, amb caràcters que no s’assemblen, però tenen una cosa comuna…. TU!
Els dos són agraïts, ni és veritat que els gats no fan petons ni és veritat que si li tires un pal a un gos te’l torna! Però sí que concorda en ambdòs, que quan els necesites hi són.
El més mal-parat en aquesta societat sempre ha estat el gat… que si és esquerp, que si ataca quan no te’l esperes, que si…..
Sota la meva experiència, tinc gat i tinc gos i és tant carinyós un com l’altre, i és tant atent amb tú, tant un com l’altre i et fa la mateixa companyia, tant l’un com l’ altre.
Però ells sempre estaran d’acord amb una cosa, TÚ ETS EL SEU MON, LA SEVA VIDA I EL SEU SUPORT!
Quan a la vida es pasen situacions dures, dificultoses, que semblen difícils de superar, sempre estaran al teu costat. Siguem dignes de la condició humana i quan passem per dificultats tinguem en compte que ells també estan presents. No s’arregla res si els abandones (per disminuïr gastos) ja que la pena que pot sentir un animal abandonat no es valora amb res.
Si ets capaç de lluitar per tú, ets capaç de lluitar per ells!
Si no ets capaç d’estimar els animals que conviuen amb tú, no seràs capaç d’estimar a ningú!
Sílvia Torroella Claver
A qui no li ha passat al llarg de la seva vida que ha intentat transmetre una informació a algú, a un amic, un familiar, a una parella…. I no es sent comprès? Quan s’interpreta el fet: amb això se n’hauria d’adonar…… !!!. I l’altre ni se’n assabenta de res. Quan es produeix aquest fet provoca frustració, ràbia, canvis d’humor.. I entrem en el parany de: si jo me’n adono del que demano, com és possible que els altres no ho vegin?
La posició de cadascun.
Cada persona veu les coses sota diferents punts de vista. Això depèn de l’ambient rebut, tant del tipus familiar, com escolar; de les experiències que cada persona té, i del tipus de personalitat que tenim. Moltes vegades pensem que els altres interpreten les nostres demandes, les nostres mancances, el que esperem facin els demés. Però no és així. Es llavors quan arriben els malentesos, i els “mal-rotllos”. Quan Tú, pensant que s’entén la teva demanda, notes que no hi ha resposta positiva i, a vegades, la resposta és el contrari del que Tú demanes. Es llavors quan apareix la ràbia, la frustració i la sensació de que se’t dona tot el contrari “per què sí”.
No guardis “coses, ni fets” perquè els consideres poc importants.
En moltes situacions, tots hem considerat, davant una situació que ens molesta, que no val la pena reaccionar, ja que “és una tonteria”. Però si això ho fem sovint ens trobem que tenim “masses tonteries” per pair, i llavors arriba el conflicte.Quan una cosa ens fereix, ofèn, molesta, o com li vulguis dir, l’acumulem! La guardem dins nostre i l’emoció negativa que l’acompanya (diga-li ràbia, rancor, odi….) ens queda anclada dins l’inconscient. Ens comportem com aquella persona que omple la seva “motxilla vital” amb pedretes, que si vas sumant es converteixen en un pes considerable.
Què passa quan la motxilla pesa massa?
Quan portem massa temps acumulant cosses, fets, frases, etc, no treballades en el seu moment, ens trobem amb un feixuc pes a sobre, que es converteix en odi, ràbia, frustració…. Que hem de descarregar sobre algú.Es en aquest moment quan, a partir d’un fet sense importància, es desencadena una discussió, on surt “de tot”. On es parlen de coses que les altres persones (perquè no li han donat importància o no s’ha assabentat) ni recorden, i fins i tot poden negar. I és llavors quan la persona, dolguda o que s’ha sentit atacada, encara s’esperona més, ja que el sentiment que té és el de: “m’han atacat, i a sobre li treuen importància”
Encara que l’espècie humana tingui un llenguatge vehicular amb el qual es pot comunica. Per coses més internes, emocionals, o “com li vulguis dir”, val la pena comunicar clarament el què volem, no deixar-ho a interpretacions. Si algo et molesta, diga-ho en el seu moment. Si esperes algo, demana-ho en el seu moment. No esperis que “res surti dels altres”. La lògica de cada persona és única i costa molt trobar una persona que amb iguals vivències i igual personalitat interpreti la teva lògica al 100%. A vegades més val aclarir massa que quedar-se curt, sobretot si la persona involucrada té importància per tú.
Sílvia Torroella Claver
9724102016
www.viure-be.bloc.cat
Actualment ja som molts els què hem sentit parlar del documental o el llibre de El Secreto. Actualment es ven com una cosa novedosa, però el fet està en que fa milers d’anys que ja es parlava del mateix.
El llibre El Kybalion, ja en parlava d’això, científics com l’Einstein, ja en parlava d’això…. Però bàsicament, en què consisteix?
Segons la Física Quàntica tota persona, tot animal i tot ésser, sigui viu o inert, com les pedres, estan composats en última instància per mol.lècules molt petitones que es troben en continu estat vibracional. Aquestes vibracions són generades per impulsos elèctrics i a petita escala, per impulsos o vibracions energètiques.
Quan una persona té un pensament, i aquest és negatiu, genera un camp electomagnètic del mateix signe: negatiu. I com a mena d’iman acaba atraient cap a sí mateix el què genera: persones negatives, situacions negatives, sentiments i emocions negatives.
De la mateixa manera, quan les persones tenen pensaments positius, atrauen cap sí mateix coses, fets i persones que es troben en el mateix estat vibracional… POSITIU.
Sovint a la vida ens preguntem:
– Vivim com volem viure?
– Som feliços amb el què fem?
– Trobem que les nostres relacions són positives?
– Aconseguim els objectius fixats?, o bé, coneixem els nostres objectius vitals?
Per norma general, és poca la gent que pot respondre satisfactòriament a aquestes preguntes.
Ens trobem a un món, dins una societat, que poc ajuda. Ens sentim obligats per les "nostres obligacions". Ens sentim guiats desde fora per fets, feines i tasques que potser no ens hem qüestionat si ens pertoquen, i acabem visquen el dia a dia, el mes a mes i l’any a any, com aquell que deixa passar el temps o no se’l qüestiona; però des d’un punt de vista absent a la vida, absent al què es viu en el present.
Molta gent vivencïa aquest tema des de’l punt de vista "esotèric". No té res d’esotèric la Física Quàntica, ni la "Teoria de Cuerdas", ni les proves científiques que s’han fet al respecte sobre el canvi molecular de l’aigua sota influències negatives i positives.
El cervell humà està poc entrenat, el seu potencial és actualment desconegut. No treballem el cervell ni al 25% de la seva capacitat. Tenim la tendència a negar el què no poder tocar amb les mans, o el què no veiem pels ulls, però, ningú es qüestiona com parlem pel mòbil?, com veiem la tele? o com escoltem la ràdio del cotxe?…… No veiem les ones que ens ho fan possible! Però no hi dubtem!
Les abelles són capaces de veure en una longitut d’ona diferent a la nostra. Les mosques tenen una estructura visual molt més estructurada que la nostra. Un gat té una visió nocturna que nosaltres no tenim…. i com això milers d’exemples.
Potser seria millor tornar a una etapa més sensitiva, més intuitiva, més animal. Potser intentar la prova de que els pensaments positius generen fets positius. Potser millor generar energies positives…. a veure què passa.
Sílvia Torroella Claver
