Agafant el símil d’una mosca i observant la seva existència (breu comparada amb la nostra), ens podem preguntar: per que una mosca entra dins una casa i s’hi queda allà la resta de la seva vida, quan per triar té infinites possibilitats fora? Per que les persones actuem a vegades com “les mosques”? Per què, existint un gran ventall de possibilitats, ens resignem molts cops a portar una vida que no ens omple, que fins i tot ens amarga?
Ens trobem molts casos de relacions de parella, que no funcionen, que no hi ha possibilitat de retrobar allò que un dia es va perdre, que, digna-li costum, digna-li rutina, s’arriba a un punt on són més amics que companys de relació, que et comenten que no es senten feliços, però que han triat renunciar a res més; que “es resignen” amb el que tenen, encara que saben que així no seran feliços…. Això parlant de gent gran, s’entendria, però parlant de gent jove, molts cops es fa més complicat d’entendre, i més a la societat que vivim actualment o no hi ha obligació de romandre junts.
-
PER QUE ES RESIGNA UNA PERSONA A NO SER FELIÇ?
En el cas de les parelles, es parla sovint que es fa pels fills. En aquests casos s’ha de tenir en compte que els més petits interpreten més les senyals no verbals, que el que se’ls explica. Si un nen veu desesperança i frustració en un dels seus pares, encara que ells “dissimulin”, entren en un dilema, del que reben sensorialment i el que se’ls diu verbalment. Això els fa entrar en contradicció i en un estat de inseguretat davant la situació, que interpretaran a la seva manera i sentiran impotents de no poder fer-hi res. Per tant el fet d’”aguantar” una relació pels fills, els pot arribar a fer més mal que una separació ben explicada i amigable per part dels seus pares.La paraula més usada per explicar el no portar la vida que es desitja, és la de RESIGNACIÓ.
Si el fet de renunciar a la pròpia existència ens portés a la felicitat, aquesta podria ser una opció correcta. D’acord que hi ha gent que no els hi suposa o fins i tot els omple, renunciar a la seva vida pròpia per una altre persona o per una causa, però, per norma general, la persona que ho fa, no es sent bé, va a temporades on pot “portar la situació” més o menys bé, però al cap d’un temps, torna a caure! Tornen a aparèixer símptomes depressius, o d’ansietat, mal humor i poques ganes de fer res, tot això sense cap mena de causa aparent.
-
PORS ALS CANVIS.
Darrera de seguir amb la mateixa vida, amb els mateixos costums, amb la mateixa parella o treballant al mateix lloc, encara que tot això ens porti a un estat constant d’infelicitat, son LES PORS.Com qualsevol animal, ens sentim més protegits vitalment en llocs i vivències que ens siguin conegudes, habituals i rutinàries. Qualsevol canvi que ens allunyi del que coneixem ens fa por, per això moltes vegades seguim en el mateix lloc encara que el lloc on estem no ens agradi o ens perjudiqui.
Davant la vida hi ha varies opcions, és com tenir diferents camins davant teu. Tens l’opció de quedar-te quiet (el lloc ja el coneixes) o tens l’opció de decidir avançar cap a camins que et puguin fer sentir més bé. De cada equivocació és treu una experiència i una ensenyança, qui no camina sempre contemplarà el mateix paisatge davant seu, si aquest no t’agrada, només queda una solució: DONA UN PAS, PROVOCA UN CANVI, ENCARA QUE SIGUI PETIT I SE T’OBRIRAN NOVES POSSIBILITATS.
Sílvia Torroella Claver.
Facebook: viure-be Tallers Autoajuda
972412016
