Ho recordarem com un “malson” alguns, com una anècdota d’altres, tot segons el grau d’afectació de cadascun.
Jo aquí explicaré psicològicament el que vaig viure i el que vaig veure: Tot comença un migdia de dilluns quan, una nevada imprevisible pel lloc on vivim, comença a deixar marca en un sòl i en unes estructures poc o gens preparades. Sort vàrem tenir els que en prou feines vàrem arribar a les nostres cases, ja que van ser molts els que van quedar “tirats” per les carreteres gironines. Llavors esdevé la caiguda general de tot el circuït elèctric, telefònic i seguint-ho de la xarxa d’aigua. Passem d’estar visquent amb unes comoditats (ara ho podem constatar) on gaudim de llum, d’escalfor, d’aigua potable; on podem comunicar-nos amb qui volem i a l’hora que sigui; i de cop i volta… RES! Sense llum, ni escalfor, sense aigua ni comunicacions, i amb l’incertesa de quan tornarà la “vida normal”. Tornem a una vida de la fa molts i molts anys, la qual molts de nosaltres no hem conegut. Tornem a la ràdio a piles, a la ximeneia de foc per escalfar-nos, amb les falses il.lusions de que això durarà poc, serà qüestió de poques hores (així ens ho fan saber de forma semi-oficial). Però passa un dia, passa un altre… i l’il.lusionada espera es torna en desesperació en un gran nombre de persones. Pels carrers es reflexen les cares del qui té llum i aigua i de qui no en té. Es patent l’al.legria del que reb un servei que havia gaudit sempre, l’esclat d’emocions per tenir novament aigua i llum. I per altre banda la desil.lusió per qui encara “no ha tingut aquesta sort”.Mentre passen els dies i la “cosa” no es normalitza, es reflexe la frustració, la pena i el desgast psicològic a la cara de les persones que encara no tenen llum. Es veu l’apatia als rostres, la manca de confiança en que torni la normalitat, el paissatge no ajuda (arbres caiguts a la carretera, la suposada fortalessa d’unes torres elèctriques doblegades com si fossin de goma). Ens adonem que el nostre estat de benestar, a vegades, penja d’un fil o d’uns cms de neu. Ens adonem que una cosa tant banal com la llum, ens anima i acompanya. Ens adonem que l’aigua potable ens és sumament necessària. I el que considero més important, ens adonem que al voltant nostre la gent es torna altruïsta i “fa pinya”, quan passa una cosa d’aquestes.
REFLEXIÓ:
Un cop passat el “mal rato” de la setmaneta del 8 de març, quedem-nos amb el positiu. Just el dia abans al Centre, haviem portat a terme un taller de El Secreto i la Llei de l’Atracció impartit per el Mikah de Waart, un gran comunicador, que recalca molt el fet d’agraïr petites coses que a vegades ens passen desapercebudes. Al cap d’un dia, tothom ho va viure a la seva pell.
A nivell personal he après a valorar la llum artificial, l’escalfor d’una casa, un bon bany o poder netejar els plats. He après que els veïns que trobem i als quals dirigim un sencill “hola i adeu”, en moments de necessitat fan “pinya” i surten al carrer per ajudar a qui faci falta. He après que poder parlar amb algú per telèfon quan vulguis i ho necessitis, és d’agraïr. I he après que a vegades els mals ratos que podem passar ens ensenyen més del que pensem.Hem patit uns dies el que fa molta gent pateix durant mesos (recordem els terratrèmols d’Haití i de Xile, entre altres).
Nosaltres hem tornat a la “normalitat” i ens ha deixat un “mal gust” del què vam viure, però també ens ha deixat un aprenentage positiu. Tú tries amb què et quedes.
Jo em quedo amb el que après d’aquesta experiència que m’ha ensenyat a “posar-me en el lloc” dels que no tenen tanta sort com jo.
Sílvia Torroella Claver
Viure-Bé Girona 972412016
