Tal i com va dir Spinoza, filòsof del s. XVIL, la raó és la que ens fa iguals a totes les persones, mentre que els sentiments, l’esfera afectiva, és els que ens diferencia els uns dels altres. Sense els sentiments seriem simples robots, per això per sobre de tot "som el que sentim"

•   Es pot donar una definició del que són els sentiments? No. Encara que tots hem tingut una experiència directa dels sentiments no hi ha una definició en la que tothom estigui d’acord, ja que influirà en aquesta les creences de les persones i la cultura de la seva societat.Les neurociències separen el que són sentiments i el que són emocions per la zona del cervell que és activada:-sentiments: són connexions més o menys estables dins una xarxa neuronal complexa que inclou zones molt evolucionades de l’escorça cerebral.-emocions: són descàrregues brusques en zones evolutivament primitives.Des del punt de vista antropocèntric, els sentiments ens diferenciaria dels animals. JO NO ESTIC GENS D’ACORD. 

•  En la nostra cultura es parla moltes vegades de sentiments negatius i de sentiments positius, es poden diferenciar? L’única manera de poder considerar un sentiment amb un signe de valoració, positiu o negatiu, és en funció dels efectes que produeixen. A  nivell cultural no és així, ja que culturalment estimar és positiu i odiar és negatiu, però que passa si ens trobem amb el següent:-una persona estima profundament a algú impossible, això li impedeix la realització d’un altre amor més factible, per tant en aquest cas el sentiment és negatiu. Al igual que quan es lluita per aconseguir un objecte impossible, es deixen de banda tots els altres objectes que essent possibles li resultarien iguals de placenters.-una persona que odia la injustícia i el mal, per ex. odiar a un dictador, si no existís aquest odi es permetria i no es lluitaria contra les injustícies i contra la gent que les porta a terme, en aquest cas l’odi és un sentiment positiu. La parla col·loquial és la que revela la forma en que una societat valora les emocions i els sentiments:-perquè quan una persona plora se li diu que és sentimental i quan una persona sent odi no se li diu, que no són tots dos sentiments????? Perquè en el nostre context definim com a sentimental la persona que té sentiments positius.   

•  Sentim tots els ésser humans, com a individus de la mateixa espècie, de igual manera o hi ha sentiments exclusius de les diferents cultures? Un ex. hi ha un poble anomenat tangú a Nova Guinea i quan els anglesos van intentar introduir el futbol, es van negar a jugar per una raó molt obvia per ells i potser estranya per nosaltres. Ells consideren que fomentar la competició amb guanyadors i perdedors va en contra de la cohesió social, per tant van canviar les normes i juguen fins que empaten, encara que el partit tingui que durar diferents dies.Tots els estudis fets al respecte coincideixen a assenyalar que només hi ha sis emocions comuns a tota la humanitat:-por, alegria, tristesa, sorpresa, fúria i fàstic 

• Com intervé la química en relació al que sentim? Ho exposaré com un exemple i que tothom tregui les seves conclusions:Moltes persones quan van al dentista, i no precisament per la por que puguin sentir o l’angunia que els faci, noten un canvi emocional, és a dir, un cop el dentista ha acabat, i per tant s’ha acabat el calvari, en comptes de sentir-se millor es senten pitjor, sense motiu. Experimenten ràbia, abatiment, sensació de veure les coses negatives,…. i sense motiu aparent, ja que estan fora de la consulta i tot ha anat bé. Al cap d’una estona aquests efectes desapareixen, però queda l’anècdota.Això és degut a que l’anestèsia que es fa servir al dentista porta adrenalina, per norma general a l’injectar adrenalina a algú es nota una sensació d’activació o acceleració, sense cap significat emocional concret, la persona es sent "com sí" estigués angoixada, eufòrica, accelerada…. però si en el moment d’administrat l’adrenalina la persona ja estava sota la influència d’una determinada emoció, i el fet d’anar al dentista no produeix precisament una emoció molt placentera, quan se li administra l’anestèsia (composta de adrenalina) aquest estat emocional s’intensifica. 

•  La importància dels sentiments en els records Els records que una persona té no li comportarien problemes a llarg termini si no fos pels sentiments que porta associats. Per ex. quan una persona parla d’un mal record que li va passar fa molts anys i que li condiciona comportaments actuals, no és el record en sí el que li pot condicionar sinó les emocions i els sentiments que aquest record porta junt. Per tal de que un record sigui una cosa o un fet passat i no un condicionament futur cal tenir el fet a la memòria però d’una manera objectiva, com una cosa passada sense cap sentiment associat, ja que aquests sentiments associats ens poden arribar a perjudicar en decisions futures.

                          Sílvia Torroella Claver

Tweet

                   
TALLER. EFT – tapping, nivel básico, técnica rápida para aumentar TÚ BIENESTAR
Cada día se hace más imprescindible saber resolver nuestros retos, no tenemos tiempo para desplazarnos en busca de profesionales que nos …ayuden en nuestros procesos de mejora, los cambios son muy rápidos y nuestro bienestar emocional depende de como los resolvamos.

EFT – tapping, (EFT Técnica de Liberación Emocional) es una técnica energética muy efectiva, fácil y rápida de aplicar. Nos dota de autonomía y la tenemos siempre a nuestra disposición, para ayudarnos a mejorar las diferentes dificultades de nuestro día a día. Es una herramienta que también la podemos utilizar para beneficiar a nuestra familia.

La EFT es una versión emocional de acupuntura, sin agujas, Al hacer “tapping” sobre los puntos se corrige el desequilibrio energético, y se mejora y recupera el bienestar en general. Según su teoría “La causa de TODAS las emociones negativas es un desequilibrio en el sistema energético del corporal”

Para practicarla nos centraremos en lo que nos dificulta para aumentar nuestro BIENESTAR, en vencer nuestros miedos, en nuestras creencias: Este trabajo me crea ansiedad pero no puedo dejarlo… Tengo miedo de hablar en público… No voy aprobar este examen… No puedo dejar de comer… Tengo miedo de subir en avión…
No se decir no. Quiero mejorar mi comunicación con mis hijos. Quiero mejorar mi dolor de espalda…

Con la EFT- tapping conseguirás mejorar y aumentar tu BIENESTAR en el día a día de forma fácil convirtiéndote en tu propio MAESTRO.

…..Atrévete a experimentarlo… El cambio está en tus manos

Mar Galindo se licenció en Ciencias de la Información. Tras una larga experiencia profesional en organizaciones asistenciales y empresas del sector de hostelería, en las que tuvo la oportunidad de organizar y dirigir grandes equipos de trabajo, decidió dar un giro a su carrera para encajarla con su verdadera pasión y su mayor habilidad: detectar las mejores cualidades de cada persona, y ayudarla a potenciarlas y sacarles el máximo rendimiento.

Su formación como Coach Personal, Master en Programación Neurolingüística, EFT-tapping (Técnica de Liberación Emocional), Terapeuta Floral y experta en Competencias Comunicacionales, junto con su personalidad y su propia trayectoria vital, la convierten en una excelente profesional especializada en el crecimiento personal. Actualmente compagina la formación con sesiones individuales y grupales. www.margalindo.com

Desde 2008, es fundadora de agima, empresa social comprometida con el desarrollo y el bienestar de las personas. www.agima.es

Es esta la vida que quieres seguir teniendo?, o deseas poder hacer realidad tus sueños?, y si ya no los recuerdas, quieres averiguarlos?, quieres comprobar lo que eres capaz de hacer?, reencontrarte con tu parte femenina, aumentar tu confianza, tu estima hacia ti?.Todo ello es posible esta en tus manos, una nueva vida te espera

Para quién ha sido creado este curso?

Para todas aquellas personas que buscan ser sus propios Maestros. Que quieran mejorar su bienestar, reconocer sus miedos y transformarlos para alcanzar sus objetivos.

Cómo lo haremos?

Con clases presénciales y trabajo de grupo sobre conceptos teóricos y prácticos. Practica de la técnica a nivel individual y grupal en los diferentes procesos de cambio y de mejora. (Importante esta técnica es un complemento y no un sustituto de la atención medica profesional)

Temas básicos

La observación consciente.
Aprender a convertir el dialogo interno en tu aliado.
Identificación de lo que nos limita para conseguir nuestro objetivo.
¿Qué es la EFT- tapping? y su historia
Aplicación básica de la EFT -tapping.
Reconstrucción positiva.
Prácticas con tapping para conseguir los estados deseados.

Qué resultados podemos esperar?

• Ser el propio Maestro.
• Aumentar la escucha interna.
• Identificación y transformación de lo que nos limita.
• Ganar confianza.
• Valorarnos más
• Responsabilizarnos de nuestro Bienestar emocional.
• Ayudar a la familia en los procesos de mejora.
• Ser más conscientes de nuestra coherencia entre lo que pensamos, decimos, sentimos con lo que hacemos.
• Ser más felices.

Duración

8 horas. Preu 80€

Tweet

         
VAL LA PENA lluitar i patir amb un amic quan et necesita, perque ell ho farà per tú.
NO VAL LA PENA, perdre el temps en persones que sempre pensen en elles mateixes i sempre esperen rebre sense donar mai res.

VAL LA PENA l’intercanvi d’impressions amb algú que pensa diferent.
NO VAL LA PENA entrar en discusions amb algú que no t’escolta.

VAL LA PENA viure les simplicitats que et dóna la vida.
NO VAL LA PENA, trencar-te el cap per les dificultats que, potser amb el temps, es resolen soles.

VAL LA PENA sortir a la montanya i “carregar-te” amb tots els seu aromes i sons.
NO VAL LA PENA sortir a la montanya i repetir-te el que t’angoixa.

VAL LA PENA mirar la llum de la Lluna Plena en un nit neta de núvols.
NO VAL LA PENA contemplar el cel i queixar-nos pels núvols.

VAL LA PENA sentir un tro i gaudir de la tempesta.
NO VAL LA PENA tenir por del tro i anticipar un aigüat.

“Viure la vida és una qüestió de triar entre el que val i que no val la pena!”

Sílvia Torroella Claver

Tweet

Pot semblar irònic i una mica incoherent, fins i tot, però hi ha molta gent que manifesta una por a la salut. Es tracta d’aquell tipus de persona que “sempre té alguna cosa” o que sempre està pendent de que “tindrà alguna cosa”, ja sigui passatgera com un mal de cap, o la interpretació de petits símptomes com a futures malalties greus.

Un exemple:

Tenim en Manel (evidentment el nom és agafat a l’atzar); en Manel s’aixeca pel matí i ja comença a inspeccionar el seu cos, es pregunta: -alguna cosa em sembla que no va bé, ja que nota una petita molèstia a la nuca. Comença el dia prestant tota la seva atenció a aquesta molèstia, preguntant-se si potser és el senyal d’alguna patologia. Conforme condueix cap a la feina, cada cop es va inspeccionant més aquest punt i se’n adona que es sent marejat. Ara no és només la molèstia, a aquesta es suma un estat de mareig que el fa aturar el cotxe.

Es para a la vorera i comença a racionalitzar el que li passa, conforme ho fa nota que li augmenten els batecs del cor, símptoma que es suma als anteriors. El seu cap que va a “mil per hora” el fa arribar a una hipòtesi: tot apunta a que em passa una cosa greu.

Pel cap d’en Manel només hi té lloc un pensament: això és greu!!!

Mentre a tipus de processador comença a buscar una explicació per aquest estat, la respiració cada cop se li fa més ràpida. Apareix un nou símptoma, li costa respirar, que es suma a tota la simptomatologia anterior. Conclusió: Això sí que va de veritat, és molt greu!!!

El pas següent que seguirà en Manel és trucar a algú de confiança o a un familiar per tal d’avisar de la gravetat del seu quadre, per verificar que està molt greu i justificar el fet de trucar a una ambulància.

La persona que li agafa el telèfon, ja ho sap per costum i reiteració, al Manel no li passa res, és hipocondríac i s’agafa el més mínim canvi com una patologia greu. Recordant-li o fins i tot “fent burlesca” del que ha acabat deduint només per una molèstia inicial a la nuca, que possiblement és derivada de dormir en una mala postura corporal, acaba per tranquil·litzar-lo i poc a poc tots els símptomes van desapareixent.

El Manel se n’adona que potser n’ha fet un gra massa, com altres vegades i que no passa res. Arrenca el seu cotxe i se’n va cap a la feina.

Això que li passa al Manel li passa a molta gent, que estant constantment revisant la seva salut,  vivint un calvari “dia a dia” per por a una malaltia que en el present no té. Això provoca incomprensió per part de l’entorn, ja que el patiment psicològic és alt i el recolzament baix.

Darrera una conducta hipocondríaca hi ha una por a la salut, i darrera aquesta por hi ha una “història personal” que l’explica i provoca. La bona evolució passaria per tractar què genera aquesta por, no la por en sí mateixa, que és una resposta no la causa.

Sílvia Torroella Claver

Tweet

Un complexe només es pot guanyar si es viu completament. En altres paraules, per tal de superar un complexe fa falta donar un petit pas per enfrontar la por.  Només mirant de cara els complexes i reconeixent-los com a tals es poden superar exitosament.

         Què són els complexes?

 A la parla habitual és corrent parlar d’ una persona com a  acomplexada, i la prova és que es diu amb molta facilitat, sense tenir en compte que, el que popularment anomenem complexe pot tractar-se d’un trastorn de personalitat. S’ha d’aclarir que des del punt de vista psicològic és gaire bé impossible parlar de persones totalment "normals" o "sanes". Cada persona és una barreja única de qualitats que el configuren com un ésser singular i irrepetible,  el problema esdevé quan una d’aquestes qualitats o trets s’exageren. En termes psiquiàtrics o psicològics d’avui en dia no es parla de complexes sinó de trastorns de la personalitat i ens referiríem a aquelles percepcions distorsionades que una persona té: -de sí mateixa-de les seves característiques i habilitats-de la seva valúa.

         Quins són els complexes més freqüents?

 Els més freqüents avui en dia són 4: 

1.      L’Obsessiu: és dóna en la persona que es comporta com un perfeccionista exagerat, que es preocupa pels detalls al màxim i que a l’hora presenta dificultat per prendre decisions. Les persones del seu voltant el veuen com una persona poc afectuosa, freda, racional i moralista que critica les expressions emocionals. Aquest trastorn es confon moltes vegades amb el complexe de culpa.

2.      El Paranoide: la persona que presenta aquest trastorn sempre pensa que és jutjat, amenaçat o perjudicat pels demés. Són persones que sempre solen estar tenses, que no accepten crítiques i tenen molt poc o gens sentit de l’humor. La paranoia s’anomena popularment complexe persecutori.

3.      El Narcisista:  es aquell que exigeix que l’admirin per les seves fites, demana constantment aplaudiments i atenció. S’exhibeix a sí mateix com algú amb molts mèrits, encara que no els tingui realment,  és incapaç d’entendre els sentiments dels altres i es tortura pels èxits dels demés. S’identificaria amb el complexe de superioritat.

4.      El Dependent: estaria a l’altre extrem de l’anterior. La persona que el pateix és incapaç de prendre decisions pròpies, té por d’expressar desacords amb les opinions dels altres encara que no pensi el mateix que ells per por al rebuig. Es fereix fàcilment davant la més lleugera crítica i té moltes dificultats per afrontar la soledat. El trastorn de dependència podria ser un  complexe d’inferioritat.

              Quines són les conseqüències de patir un complexe?

 Els complexes originats a la infància o adolescència comporten a la vida adulta molts problemes com són: 

-Problemes d’adaptació social: es presenten dificultats a l’hora de conèixer gent, de fer amics i, en general, problemes amb el contacte amb altres persones.

-Problemes laborals: en relació a la manca d’adaptació social i també com a conseqüència de no expressar clarament les opinions personals als altres.

-Tensions internes: existeix una insatisfacció generalitzada, malestar i por a la crítica. 

         Els complexes i les "Chats". Perquè es perden els complexes davant d’un ordinador.

 Quan una persona parla i es comunica amb un altre a temps real a través d’un ordinador, per missatges escrits, té la possibilitat de que tot el que escriu pot corregir-ho i repassar-ho abans de ser enviat, això ajuda a aquelles persones que són insegures, ja que tenen la possibilitat de rectificar-se sense que el destinatari es doni compte, cosa que no es pot fer en la comunicació directe, on en llenguatge verbal i els gestos delaten l’inseguretat que pot presentar una persona al parlar. La possibilitat de conèixer gent sense haver de mostrar-se personalment és molt útil per aquelles persones que presentin complexes físics, ja sigui per que presentin alguna misnusvalúa o perquè tinguin una percepció exagerada d’un defecte i la impossibilitat d’assumir-lo. Un punt molt important és la identitat de la persona que queda amagada sota un "nick" per tant el que pugui dir, pensar, o expressar ho pot fer-ho lliurement, sense por a la crítica.

          Exemple d’un personatge acomplexat. 

-Hitler. Un home amb un gran complexe d’inferioritat. 

El fet de que el seu pare provingués d’una unió il·legítima entre la seva avia i un desconegut va pertorbà sempre els pensaments de’n Hitler, davant la possibilitat de tenir ascendents jueus. La seva infància no va ser feliç, essent freqüents les pallisses per part del seu pare. De petit va canviar molt de domicili. Potser per aquests canvis de residència, de col·legi o per la mala relació amb el seu pare, va fer que no tingués amistats, i es va anar tancant en sí mateix i en els seus somnis com a pintor, la seva afició preferida, volia arribar a seu un pintor reconegut i de prestigi, però no va poder. Va trobar la forma de superar el seu complexe d’inferioritat, del qual no era conscient, a l’exercit en la superioritat d’una raça que ni tan sols era la seva.  

         Com es supera un complexe. 

Sota tot complexe s’amaguen moltes vegades, la timidesa, que inhibeix les relacions socials i és molt típica de la persona que té poca confiança amb sí mateix. La vergonya, que és un sentiment adquirit i molt subjectiu que apareix quan una persona a fet quelcom ridícul des del punt de vista social. La manca d’autoestima que seria el sentiment d’autoacceptació, el respecte cap a sí mateix. Per superar els complexes ens hem d’afrontar a ells, primer de tot reconèixer’ls com a tals, ja que els seu principal problema es que moltes vegades queden tan amagats que la persona no és conscient d’ells i es pot arribar a tapar un complexe d’inferioritat fent mal als altres, com va fer Hitler. En segon lloc, quan aquests complexes ja són conscients s’ha d’augmentar l’autoestima i acceptar-se tal com s’és, canviant el que es vulgui i es pugui canviar i acceptant el demés, tampoc en trauríem res si tots fóssim iguals.

 Sílvia Torroella Claver

Tweet

Moltes vegades ens podem plantejar: com és possible que després d’anar “sembrant” en qüestió d’un esforç per una feina, per una parella, per les relacions que tenim més pròximes…. NO RECOLLIM RES.

La resposta la podem trobar, com sempre, a la Natura.

Imaginem-nos el pagès que prepara el terreny, l’adoba, fa els solcs necessaris per dipositar les llavors i procedeix a tirar-les, ben repartides i escampades; ara té davant seu el camp de conreu esperat, només resta esperar a que aquestes llavors germinin i donin el fruit que tant espera recollir. 

Aquest és un procés que necessita la seva espera, una paciència que el pagès sap que ha de tenir, però una paciència que a la vida ordinària (fora del mon rural) no estem acostumats a suportar.

Es llavors quan acostumem a actuar “anti-natura” i la nostra impaciència ens porta a tirar més llavors, sobre llavors i seguir observant.

Si traslladéssim això al camp, el pagès ens diria:

–          Si tires llavors sobre llavors ja plantades i segueixes regant sense parar, afogaràs les primeres i s’acabaran podrint, i un cop arribat a aquest punt, les llavors de la part superior no tindran el substrat convenient per créixer i acabaran també podrint-se.

Quan a la vida plantes una llavor, s’ha de conservar la paciència que té la Natura per esperar que creixi. Accelerar el seu procés moltes vegades és perjudicar-lo i, a sobre, amb un doble esforç.

Si estàs convençut del que fas, si penses que la teva llavor és productiva: sembra-la, regala i espera. El forçar els aconteixements sovint provoquen l’efecte contrari.

 Sílvia Torroella Claver  

Tweet

Cada cop és més habitual parlar d’al•lèrgies en el nostre dia a dia. Sobretot amb el més petits ens trobem amb múltiples reaccions al•lèrgiques que abans no eren tant comunes o tant esteses. A què es degut això?

Hem passat a un concepte de Societat i entorn asèptic. La venda de productes per combatre microorganismes del medi, per tal de mantenir un entorn, una llar completament lliure de patògens, han fet que les persones creixin sense contacte amb aquests actuals al•lèrgens. Està clar que si a un nen petit se’l cau el “pipo” enmig d’un carrer que estigui brut, aquest passi per un procés de neteja; el que passa és qui si el mateix “pipo” cau en un entorn “net” com pot ser el bosc, aquest només s’hauria d’expulsar i tornar donar al nen. D’aquesta manera ja des de petit està en contacte amb microorganismes, el seu cos els detectarà com a tals i agafarà una resistència natural quan aquest nen sigui més gran.

El nostre sistema immunològic és molt precís, sempre hi quan el deixem evolucionar i li donem a conèixer els múltiples microorganismes i partícules amb les que convivim. Si a aquest sistema l’aïllem de l’exterior, no es formarà correctament i llavors ens trobarem amb les al•lèrgies, amb el no reconeixement de partícules i microorganismes que són habituals en el nostre entorn i amb una reactivitat del cos desproporcionada.

El mateix passa amb els “desinfectants de la llar”. Em passat de la neteja a la desinfestació estricta, i el que hem creat són uns microorganismes molt resistents. L’evolució natural porta a la supervivència del més fort, si nosaltres cada cop eliminem les soques més febles a base de desinfectar constantment, estem creant soques més fortes i resistents de bacteris. Quan aquests bacteris prenguin contacte amb una persona on el seu sistema immunològic no presenta el record repetit sobre aquest, perquè no hi ha estat mai exposat, ens trobarem amb una reacció de sobre-estimulació de la seva resposta immunitària.

Abans era habitual que un nen jugant amb la sorra, el primer que fes era agafar un grapadet i …. cap a la boca, sense que això suposés un inconvenient per l’adult que l’estigués observant. Aquesta era la manera de posar en contacte l’entorn amb la criatura i poder crear una impronta immunològica.

Si a un nen l’aïlles del pol•len de petit, estàs creant un al•lèrgic de gran. Si desinfectes la casa amb productes químics agressius, l’estàs privant del contacte amb elements que el faran fort.

El fet de donar antihistamínics davant una resposta lleu de la persona, tampoc ajuda massa. Un antihistamínic només s’hauria d’administrar quan el propi cos no reacciona correctament o la resposta és desproporcionada.

Si davant la primera petita urticària, aturem el procés natural de resposta, l’acabarem anul•lant per complet i a la llarga el cos serà incapaç de respondre.

No és qüestió de viure “arrebossant-nos” amb la porqueria, però tampoc és qüestió de passar-nos a l’altre extrem.

Sílvia Torroella Claver

Tweet

Moltes vegades a la vida ens hem dit a nosaltres mateixos davant un esdeveniment…. ohhh, quina casualitat!!!

Com a éssers racionals que som, potser a vegades, un “pèl massa”, tenim la tendència a adjudicar a l’atzar moltes de les situacions que ens toca viure, obviant la poderosa Llei de Causa i Efecte, que tanta informació ens podria aportar en moltes situacions rutinàries o fins i tot vitals.

Si calculéssim la probabilitat de trobar-nos en un lloc concret, en el moment concret i que això coincideixi amb la probabilitat d’altres persones, ens adonaríem que matemàticament la xifra superaria la calculada per encertar una “primitiva”; i tot i així seguim donant la responsabilitat a l’atzar.

Quan fem responsable a l’atzar de la nostra vida, ens perdem un tema molt important, el control, la tria, les senyals que ens indiquen per on hem d’anar creixent, aprenent i caminant. Deixem de contemplar la vida com un camí en el qual “tenim coses a dir” i la contemplem com espectadors d’un guió caòtic.

Un dels objectius de la Física sempre ha estat trobar l’ordre dins el caos, un exemple és des de la nova concepció Física, com “actuen” els fotons. Aquestes partícules en un principi semblaven que es disposaven de forma aleatòria dins un espai, ara està més que demostrat que mantenen un ordre, que es disposen seguint una causa que els organitza, però que no veiem o que ens costa processar.

La Natura, segueix també un ordre, si l’ estudiéssim a fons ens adonaríem que cada causa ocorreguda al mon té un efecte que el correspon, no és caòtic ni lliurat a l’atzar, si passa un fet és que aquest ha estat provocat per una causa prèvia.

Quan a la vida et passi una cosa, no et qüestionis la “cosa”, ni et queixis perquè t’ha passat; només observa i busca la relació causa-efecte, les probabilitats que sigui per causa de l’atzar són remotes. De la mateixa manera quan vulguis que es produeixi un efecte, sigues tú el que fabrica la causa, guia’t pel que sents i consideres “des de dintre” I DEIXA’T PORTAR. La direcció que porta un riu només la coneixes quan et deixes que et porti, mai quan calcules on desemboca, si et perds el detall cap on arrossega les fulles, et pots trobar nedant a contracorrent.

Casualitat o causalitat? Sovint les coses són més simples.

Sílvia Torroella Claver

Tweet

 Moltes vegades a la nostra vida apareixen dificultats i sembla que per sortir-nos dels problemes hem de lluitar amb el dia a dia com si anéssim contracorrent en un riu, i en comptes d’avançar tenim la sensació d’anar enrere.

L’altre dia estava observant l’aigua d’una piscina, en el xorro d’aigua vaig veure una formigueta que anava donant voltes dins l’espiral que formava el remolí. Em va sorprendre que la formiga no només, NO lluitava contra la corrent, sinó que romania sobre ella deixant-se portar, sense fer cap mena d’esforç per alliberar-se’n.Evidentment vaig posar suaument la ma dins l’aigua i vaig treure la formiga dipositant-la sobre l’herba. Llavors ella va començar a caminar. S’havia salvat.El mon animal té la tendència que, quan es troben amb una dificultat que no poden solventar, no fan res, ja que per exemple en el cas de la formiga, un moviment o la lluita contracorrent, l’hagués arrossegat al fons de la piscina.

Quan es troben que la lluita, no només és inútil sinó que els desgasta energèticament, es deixen portar….. i esperen a que apareix-hi una oportunitat per llavors fer servir les seves forces.

Què fem les persones en les mateixes situacions???

Tot el contrari.

Quan la vida ens presenta una dificultat que no podem solventar en aquell moment, intentem al revés dels animals, de lluitar i lluitar, sense treure’n cap profit.

Lluitem contra la vida, i això ens desgasta energèticament, i veiem que no es soluciona res, que passen els dies i estem allà mateix, però més cansats, amb poques forces i amb la frustració de que tot l’esforç fet no ha servit per res.

Llavors, al contrari de la formiga, quan apareix una oportunitat per sortir-nos del remolí, ja no tenim forces, ja no tenim confiança, i la podem deixar passar.

Quan a la vida t’apareix-hi una dificultat, un problema, una decisió que vegis que no pots superar, que no pots solucionar; no lluitis, no et preocupis, no gastis forces!!! Fes com la formiga, deixa fluir i espera que apareix-hi l’oportunitat, i quan aquesta et passi per davant que et trobi amb totes les forces intactes, perquè llavors sí serà el moment de lluitar.

Sílvia Torroella Claver

Tweet

Ja entrats en segle XXI i en els païssos que podem considerar econòmicament desenvolupats, es ben coneguda la tendència a la igualtat de gènere. Ens veiem abocats a fer  desaperèixer les diferències entre homes i dones en tots el àmbits, però sóm tant semblants com es vol fer veure? o, contrariament hi ha unes diferències, que tot i passar-les per alt, seran sempre insalvables.Avui posarem a debat les diferències de gènere que, científicament existeixen, desde diferents punts de vista, el psicològic, el biològic i el social, i a partir d’aquí podrem intentar opinar si les difències són o no suficients per considerar els dos sexes com a diferents o considerar que homes i dones diferim en el mateix grau en que es diferencïen  dues persones sigui quin sigui el seu sexe.

 (sexe: es refereix a característiques biològiques que identifiquen a les persones com a varons o femelles)(gènere:  és una construcció social del sexe biològic per la que es prescriuen els diferents papers i responsabilitats de cadascún dels sexes, és el rol sexual.)

 Diferències generals entre homes i dones 

•  cervell

homes: més dotats en qüestions matemàtiques i d’orientació espaial, per motius, potser culturals.dones: millor aptituts verbals, potser també per qüestions culturals.

•  olfacte

home: poc sensible en comparació a les dones.dones: més sensible que el masculí, una diferència que s’accentúa al final del cicle menstrual.

•  pell

homes: més gruixudadones: més sensible i més prima, això fa que les pells femenines envelleixen més aviat i acaben presentant més arrugues.

• cor

home: tenen el doble de probabilitat de patir infart que en les donesdones: tenen un cor proporcionadament més petit.

• estòmac

homes: són més propensos a patir càncer d’estòmacdones: toleren pitjor l’alcohol degut a la manca d’un determinat enzim a l’estòmac.

•  grassa

homes: representa el 11% del pes en els homes i s’acumula a la part superior del tronc i l’abdòmen.dones: representa, en condicions òptimes, el 23% del seu pes i es concentra a les cuixes (nalgas) i a les cames.

• pèl

homes: la calvície masculina és un caràcter hereditari dominant.dones: no solen estar expossades.

• ossos

homes: més robusts i pessats que en la dona.dones: més fràgils que en l’home, particularment després de la menopausa.

• gust

homes: preferència pel salat.dones: preferència pel dolç 

 respecte a variables més psicològiques

 —homes puntúen significativament  superior en:

• capacitat espaial
• capacitat matemàtica
• autoestima
• adicció a drogues

 —dones:

• capacitat verbal
• rapidesa perceptiva
• càlcul aritmètic
• lectura
• memòria primària
• suicidi
• depressió  

 Des d’el punt de vista biològic, que ens diferencïa homes i dones? 

A la vista està que morfològicament les diferències són notables, ara bé, començant pel sist. nerviós, és aquest sexodimòrfic, o amb altres paraules, hi ha diferències en el sistema nerviós de l’home i de la dona que es reflecteixin en les diferents conductes que apareixen entre els sexes? Al llarg de l’evolució, per alguna clase d’organismes s’ha decantat una forma de reproducció que requereix dels gèneres masculí i femení per tal de garantitzar la conservació de les diferents espècies, i això s’expressa mitjançant el genotip sexual (el contingut genètic) diferent pels dos sexes. Aquesta diferència genètica és la que fa que l’acció hormonal sigui també diferent i tot això porta a diferències fenotípiques, i, tinguent en compte que la conducta és un tret fenotípic, hi haurà entre sexes una diferència tant en les conductes reproductores com en les no reproductores, el que suposa un sistema nerviós diferent. Això és completament vàlid per espècies com les aus, molt estudiades en aquest aspecte, però en el nostre cas, el estudis realitzats són encara insuficients per poder parlar de un sistema nerviós sexualment diferenciat, encara que no es pot posar en dubte que entre homes i dones hi ha una conducta diferent. 

Hi ha diferències a la intel.ligència general?

Al parlar de diferències de sexe respecte a la intel.ligència general, les dades demostren que no hi ha diferències en valors promig de CI (coef. intel) entre ambdós grups, però els homes mostren una dispersió més grossa, o sigui que n’hi ha més de tot.Les diferències de sexe en intel.ligència s’han plantejat sempre en un contexte pol.lèmic per naturalesa ja que, tradicionalment, s’ han fet servir per justificar la inferioritat intel.lectual de la dona enfrot l’home.   

Com es veuen les diferències de gènere a altres cultures? 

A moltes cultures els homes es pensen que són espiritualment superiors a les dones, i que aquestes són perilloses i contaminadores, febles i indignes de confiança.Les religions de tipus eclesiàstic també es caracteritzen per una marcada interconexió funcional entre els rituals i mites dominats pels varons, d’una part, i la supremàcia político-religiosa masculina, d’altre. Tant a Roma, Grècia, Mesopotàmia, Egipte i l’antic Israel com als mons musulman i hindú, els grans sacerdots eren homes. Les sacerdotisses d’alt rango amb control autònom sobre els seus propis temples, com a la Creta minoica, són excepcions.  

 Uns exemples:

Simbolisme sexual a Bangladesh 

En aquesta cultura els homes estan asociats amb la dreta, el costat preferit de les coses. Les dones amb l’esquerra. Els metges rurals consideren que una diferència bàsica entre els sexes obliga a pendre el pols de l’home al seu canell dret i a la dona a l’esquerra; els homes porten el seu amulet al braç dret, i les dones a l’esquerra. Quan es llegeix la ma als homes se’ls llegeix la dreta i a les dones l’esquerra. Quan es fa teatre, els papers d’home i dona es porta a terme per homes i es distingeix el sexe per les gesticulacions, amb la dreta, vol dir home i amb l’esquerra, vol dir dona.Segons la creença popular, es diu que les nenes comencen a caminar avançant primer el peu esquerra, i els nens comencen a caminar amb el peu dret.La dicotomia dreta-esquerra no només denota masculí-femení sino també autoritat-sumissió. 

Avui en dia s’ha demostrat que la pràctica clínica depen de si elpacientés home o dona i varia entre metges i metgesses.Per què amb els mateixos símptomes  d’infart és més probable que una persona rebi luna més adequada atenció mèdica si és home que si és dona?Per què els pacients queden més satisfets si els aten una metgessa? 

En la segona meitat del s.XX es va constatà que la majoria de processos, excepte ginecològics i obstètrics, s’investigaven primer en homes i llavors es trasl.ladaven en la pràctica cílinica a les dones. També es va observà que l’ atenció a un pacient masculí era sempre més exhaustiva. També hi havia una separació d’especialitats, pels homes la traumatologia i l’urologia; i per les dones la pediatria, la psiquiatria i el metge de familia. Al 1991 va sortir un article arran d’unes investigacions portades a terme per les Universitats de Harvard i Maryland on s’observava que devant un episodi d’infart es portaven a terme moltes més coronariografies als homes que a les dones, aquests resultats que foren considerats políticament incorrectes, van portar molta cua.Històricament s’ha creat una dicotomia que marca les funcions socials i unes característiques ben definides, de tal manera que el que és femení o masculí estan representats per un conjunt d’estereotips ben diferenciats que abarca des de les ciencies bàsiques fins al medi social.A la dona se li han atribuit tradicionalment característiques de: passivitat, sumissió i dulzura, mentre a l’home s’ha hagut de regir per models de domini, força i valentia. 

Dos mons diferents????… que en pensen les dones. 

El moviment feminista reclama l’igualtat amb el gènere masculí, passant per alt que a més del grapat de diferències fisològiques existeixen un no parar de caràcters diferents entre uns i els altres. Es diria que provenim d’espècies diferents com si els homes vingueren d’un planeta i les dones d’un altre.Amb l’alliberació de la dona dins el mon laboral s’han obert tipus de feines que abans només estaven reservades pels homes. Ara bé aquí hi haurà una diferència, mentre la dona tindrà una necessitat imperiosa d’ordenar i recollir, l’home, encara que agrairà aquest ordre, deixarà en un segon terme aquesta neteja per l’alliberació del seu estrés., consequentment agafarà el mando de la tele i s’apalancarà literalment en un sofà, mentre, la dona a l’hora que es queixa per la incomprensió que reb del seu marit recollirà la roba del terra i passarà el drap per tota la casa.La forma d’evasió de l’estrés és diferent entre l’home i la dona 

Sílvia Torroella Claver

Tweet