Moltes vegades ens podem plantejar: com és possible que després d’anar “sembrant” en qüestió d’un esforç per una feina, per una parella, per les relacions que tenim més pròximes…. NO RECOLLIM RES.
La resposta la podem trobar, com sempre, a la Natura.
Imaginem-nos el pagès que prepara el terreny, l’adoba, fa els solcs necessaris per dipositar les llavors i procedeix a tirar-les, ben repartides i escampades; ara té davant seu el camp de conreu esperat, només resta esperar a que aquestes llavors germinin i donin el fruit que tant espera recollir.
Aquest és un procés que necessita la seva espera, una paciència que el pagès sap que ha de tenir, però una paciència que a la vida ordinària (fora del mon rural) no estem acostumats a suportar.
Es llavors quan acostumem a actuar “anti-natura” i la nostra impaciència ens porta a tirar més llavors, sobre llavors i seguir observant.
Si traslladéssim això al camp, el pagès ens diria:
– Si tires llavors sobre llavors ja plantades i segueixes regant sense parar, afogaràs les primeres i s’acabaran podrint, i un cop arribat a aquest punt, les llavors de la part superior no tindran el substrat convenient per créixer i acabaran també podrint-se.
Quan a la vida plantes una llavor, s’ha de conservar la paciència que té la Natura per esperar que creixi. Accelerar el seu procés moltes vegades és perjudicar-lo i, a sobre, amb un doble esforç.
Si estàs convençut del que fas, si penses que la teva llavor és productiva: sembra-la, regala i espera. El forçar els aconteixements sovint provoquen l’efecte contrari.
Sílvia Torroella Claver
