- què és el sentiment de culpa?
Es una reacció normal davant de d’incompliment d’alguna de les expectatives personals que ens han estat incorporades a través de l’educació familiar o del procés de socialització.Des de’l punt de vista psicològic, la culpa és un procés positiu que ens ajuda a viure en societat.
- la culpa patològica:
Redueix l’autoestima.
Perjudica la qualitat de vida.
Disminueix les relacions de parella.
Pot afectar a la salut.
- quan sentim culpa de què tenim por?:
del càstig
del rebuig dels demés
- la culpabilitat normal i la malaltissa
La culpabilitat sana esdevé com la senyal quan violem alguna norma moral, legal o ètica.
La culpabilitat malaltissa es dóna quan aquesta sorgeix sense que existeixi violació de ninguna norma.
Si una persona no té sentiment de culpa llavors ens trobem davant un psicòpata. Però si té un sentiment de culpa desproporcionada ens trobem davant una neurosi.. Tots dos casos són patològics. La culpa és un sentiment molt freqüent dins del Trastorn Obsessiu Compulsiu.
- símptomes de una culpabilitat excessiva:
Constants records de l’error que s’ha comès.
Obsessió per reparar el suposat mal.
Pensaments de com podria haver-se evitat el succés.
-
com afecta la culpa a la salut mental
Produeix ansietat i depressió.
Errors en la concentració i el processament d’informació
Es troba un fort sentit de culpabilitat dins trastorns alimentaris com l’anorèxia i la bulímia.
La culpa com a potent estressant afavoreix la producció de glucocorticoides, com el cortisol., que en excés, pot produir infeccions, úlceres i trastorns cardíacs.
Les dones es senten més culpables que els homes
-
La culpabilitat vista des de les diferents punts de vista:
El psicoanàlisi: segons Freud, l’objectiu de l’home és satisfer els seus impulsos primaris reduint al mínim el sentiment de culpa.Es un equilibri entre els impulsos i les exigències morals
La psicologia conductista: "cuidado que si et portes malament et castigo". El sentiment de culpa aquí seria una reacció d’ansietat que apareix davant de la por a un càstig., i el pitjor càstig és el menyspreu.
Les religions: és qüestió de netejar tota culpa. Importància del pecat com arma contra el que es salta la norma.
Els humanistes: escolta a Pepito Grillo (la veu de la consciència) No actuar contra nosaltres mateixos.
La societat: "si ho fas què diran". Sense les persones que ens rodegen no hi hauria sentiment de culpa., ja que la culpa és un sentiment que està vinculat a la visió que els demés tenen de nosaltres.
Per tal de solventar el sentiment de culpabilitat les persones recorren cap a l’autocastig i s’escull una vida amb ansietat i tristesa que s’ha de passar estoicament com a compliment de pena pel que es creu que s’ha fet malament. Tot això porta a una vida deteriorada i a un augment de la culpabilitat, primer pel que s’ha fet i segon pel fet de portar una vida sense plaers i amb tristesa…. tot això s’engrandeix fins fer una cadena difícil de trencar. "de tots els comportaments erronis, la culpabilitat és el més inútil, el que gasta més energia emocional, perquè t’immobilitza en el present per algo que ja ha passat" (W. Dyer).
Els nens neixen sense sentiment de culpa i de vergonya, aquests s’adquireixen dins un àmbit social i una cultura concreta, essent molt important l’ efecte que tenen les diferents cultures sobre l’individu.
Com aconseguir que el sentiment de culpa no se’t mengi
- Pren-te temps per analitzar el teu sentiment de culpa.
- Observa les seves reaccions i comprova si es corresponen amb les de la gent del teu voltant.
- Reacciona amb moderació.
- Demana perdó i si ve al cas repara el mal si és necessari, però no t’autocastiguis.
- Recorda que ningú és perfecte i aprèn dels teus errors.
- Oblida. Un cop seguits els passos anteriors i reparats, si és necessari, els mals, no tornis a pensar en el que ha passat i deixa els remordiments de banda.
Sílvia Torroella Claver
Són moltes les persones que acudeixen a metges, un darrera l’altre per mal d’estómac i/o problemes digestius, rebent sempre la mateixa resposta: està tot bé!… però la persona segueix amb els dolors, la mala digestió i la sensació molt generalitzada de tenir l’estómac “fet una pedra”.
Descartada qualsevol patologia orgànica i física d’aquest òrgan, només resta una resposta: que el mal sigui psicosomàtic sense que encara hagi repercutit físicament a l’òrgan.
L’estómac és molt complexa, a part de la seva evident funció digestiva, té una estructura que és “diana” de molts altres sistemes. Per tal de poder portar a terme la digestió a través dels moviments ondulatoris, fan falta una quantitat estimable de musculatura involuntària com a motor. Aquesta musculatura involuntària és molt sensible a l’acció de neurotransmissors, com per ex.:
– l’adrenalina:
Substància alterada quan la persona sent estrés o ansietat, quan hi ha problemes amb les tiroides, quan es pren algun tipus de medicació, quan es deixa de fer esport de cop i volta, etc, etc, etc. L’adrenalina quan no es gestiona bé, acaba a la musculatura involuntària i la sobrepotencïa energèticament provocant per saturació un bloqueig. Per ex. si observes la musculatura voluntària, per exemple els músculs de la cama i els sobrecarregues et trobaràs amb una “rampa”, el que diríem, que s’ha clavat el muscle. El mateix passa amb la musculatura involuntària de l’estómac, per sobrexcés energètic causat per l’adrenalina es col·lapsa i es converteix amb el que sentim de “tenir-lo com una pedra”.
Quan s’arriba a aquest estat, l’aliment que hi dipositem a través de la ingesta acaba arribant a un “sac” immòbil. L’estómac a través dels seus sensors detecta l’arribada d’aliment i comença amb la secreció àcida corresponent, però el sistema muscular necessari pel bon “remenament” del menjar, no funciona com ho hauria de fer i apareixen les males digestions, acideses i reflexes que l’acompanyen.
A l’hora l’estómac té molts de receptors de serotonina (el neurotransmissor que ens fa sentir bé), que el fa susceptible a les alteracions d’ànim i l’exposició llumínica de la persona.
Com es veu, no sempre els símptomes d’un òrgan es manifesten en proves mèdiques, quan aquestes surten negatives hem de tenir en compte que estem somatizant un símptoma que pot ser emocional, psicològic o psico-biològic.
Si no actuem sobre l’arrel, no eliminarem les molèsties, que a la llarga poden acabar ocasionant un danys físic.
Sílvia Torroella Claver
Per norma general la vida sempre t’indica quan necessites un canvi. Ja sigui un canvi intern, com del que t’envolta. Canvis que moltes vegades passen per trencaments, tant de conductes com de persones que no et són favorables en la teva evolució, o que, simplement, d’una forma gradual i subtil s’han anat quedant enrere.
La nostra reticència el canvi, inherent a la naturalesa humana, fa que no ens donem compte d’això fins que arriba a un estat en que te n’adones, com si fos de cop, que “algo” no va bé; que has arribat a un punt insostenible i poc productiu personalment. Quan arriba aquest moment i reflexiones amb el camí que t’ha portat a aquest punt o estat, és quan observes que no és un fet en concret el que no t’agrada, sinó que han estat la suma de petites minúcies considerades sense importància, però que a modus de bola de neu que, rodolant per una pendent, pot agafar una gran forma per la suma de petites volves. Et trobes que allò que abans era rutina i costum, ara et molesta. Et trobes que moltes de les persones que formaven part d’aquesta rutina i costum, les veus com a estranys.
La primera reacció davant d’aquests fets, és la ràbia. Et dediques a l’explosió emocional “cap a fora”, la rebotida contra la gent, contra la feina i contra tot allò que t’envolta. Arribat a aquest punt només et queda una acció: EL CANVI. Però no fa falta un canvi rotund, ni explosiu; sinó un canvi interior, amb calma, amb meditació i amb cura de no “llençar a la paperera” coses, fets, persones o llocs que poden valer-te la pena. No és qüestió de lluitar per res, ni per ningú, només has d’observar d’una forma emocionalment neutra, com el que es mira una pel·lícula on el protagonista ets TÚ.
Si a la vida se’t repeteixen els mateixos esquemes i patrons, vegada rere vegada. Quan veus que el que tens o creus que tens, no rulla com ho hauria de fer. Quan te n’adones que a manera de “despertar” allò que veus no t’agrada, només et queda una opció, deixar enrere el que s’ha quedat enrere, com aquell que abandona un “lastre” i deixar buida la motxilla de la vida per emplenar-la de coses noves, que no saps en principi si seran millors o pitjors, però si més no, seran noves.
Sílvia Torroella Claver
LA HIPOCONDRIA
Em fa mal el cap, deu ser un derrame. Tinc tos, és càncer de pulmó. El cor em batega depressa, estic a punt d’un atac al cor , però vaig al metge i no em troba res.
Tinc hipocondria???????????????????????????????????????????
Què és l’hipocondria?
Es la preocupació i la por a patir, o tenir la convicció de que es pateix, una enfermetat greu, a partir de la interpretació personal d’un o més signes o símptomes somàtics.
Quins són aquests símptomes?
L’atenció de la persona va dirigida a les mínimes sensacions funcionals o orgàniques: picors, dolors, sensacions interiors, batecs del cor, molèsties a les zones abdominals, canvis a la pell, etc
Quines són les parts del cos més atacades
-en primer lloc estaria el cap i el coll.
-seguit pels òrgans de l’estómag, tórax i esquena, cames i braços.
Quines són les enfermetats que més els obsesiona
-les que causen més alarma social: càncer, sida i infart.
-les centrades en cor i pulmons
-o qualsevol altra de prevalència en una època determinada: brots gripals forts, etc.
Prevalència a la població
Es desconeix la prevalència a la població general.
Sí es coneix dins la pràctica mèdica, i es troba entre un 4 i un 9%
Curs de la patologia
Es pot iniciar a qualsevol edad, però més freqüentment s’inicïa en els primers anys de la vida adulta. El seu curs és generalment crònic, amb períodes de més o menys intensitat, encara que alguns cops és possible que l’individuu es recuperi totalment. Degut a la seva cronicitat hi ha qui pensa que aquest trastorn té característiques de "rasgo" de personalitat.
Cal distingir l’hipocondria de:
-la fòbia a la malaltia o nosofòbia.
-del trastorn factici i la simulació (quan els símptomes somàtics són produïts de forma intencional).
-del trastorn dismòrfic corporal (preocupació per un defecte imaginat de l’aspecte físic), quan no hi ha símptomes psicòtics.
Hi ha algún tret característic de les persones hipocondriaques
-Sí.
-Ansietat (per ex. excés de sudoració i preocupació pels batecs del cor).
-Trets de personalitat conpulsiva.
-Estats d’ànims decaigut.
-Tendències de "doctor shopping" (peregrinacions mèdiques constants)
-Crispació en les relacioons metge-pacient, ja que el metge no localitza res, el pacient s’enfada.
-Deteriorament social i laboral.
-Preocupació per dolors i tos insignificant.
-Necessitat d’explicar al detall i a tothom el seu historial clínic
Explicacions teòriques
-"Estil somàtic amplificador"
L’individuu amplifica les sensacions somàtiques i viscerals.
Aquest estil compren 3 elements:
1-hipervigilancia corporal.
2-tendència a seleccionar i centrar-se en certes sensacions relativament infreqüents i molt febles.
3-propensió a valorar les sensacions somàtiques i viscerals com anòmales, patològiques i indicadores d’enfermetat, en compte de percebre-les com a normals
-Model cognitiu:
1-Experiència previa amb una enfermetat: d’un amic, familiar, a l’infancia.
2-Es formen els supòssits disfuncionals: "els símptomes corporals són senyal de que algo va malament"
3-Incident crític: mort d’algun familiar o amic de malaltia, com càncer.
4-Associació d’aquest incident i el seu fi amb qualsevol manifestació simptomàtica.
5-Ansietat pel la salut, hipocondria.
Sílvia Torroella Claver
Llicenciada en Ciències Biològiques
Llicenciada en Psicologia num. Col. 10905
C/ Eiximenis 20 4t 1ª Girona
En aquestes dates ens veiem bombardejats pels mitjans de comunicació i sobretot per les revistes sobre el tema de les dietes.
Com afecta psicològicament l’excés de pes, encara que sigui mínim, a la persona i com poden condicionar els factors psicològics a l’augment de pes.
La primavera és la que marca l’entrada de el calor i juntament amb ella les robes més lleugeres, els dies de platja, i…… les preocupacions per l’excés de pes, moltes vegades acumulat durant l’hivern, quan la gent que pot tenir problemes de sobrepès és "deixa suelta".
Hi ha gent que està convençuda que amb una dieta i amb una mica d’exercici es perd en "dos dies" el pes que s’ha guanyat i moltes vegades no és així, passa tot el contrari, en comptes de perdre pes, els quilos augmenten.
L’estrès i l’augment de pes.
El fet de ser una persona nerviosa i de viure un tipus de vida estressant o pel fet d’estressar-se perquè s’està seguint una dieta i no es perd pes, pot comportar l’efecte invers, que la persona s’engreixi.
Quan una persona es troba molt estressada secreta una quantitat molt alta de cortisol, que ja s’ha guanyat el nom d’hormona de l’estrès. El cortisol fa que el cos acumuli l’energia necessària per la resposta a l’estrès, una resposta que prepara a l’organisme, biològicament, per la lluita i per la fugida. En el cas que visquéssim a la selva, ens seria molt útil, però si aquests nivells de cortisol són alts i mantinguts durant un període de temps llarg, a més de comportar problemes en el sistema immunològic, a la fertilitat i als ossos, pot comportar un augment de pes.
El cortisol afecta a l’acumulació de grassa al voltant dels òrgans i quan aquesta hormona té uns nivells alts la persona té moltes ganes de menjar carbohidrats i grasses, com que aquestes no es cremen, ja que la persona estressada no gasta l’energia que gastaria si fugís d’un animal o d’un perill, aquests es van acumulant principalment a l’abdomen.
Quan arriba la primavera, la persona estressada, a sobre de patir l’estrès, al no poder disminuir el pes, poc a poc el que sí disminuirà és la seva autoestima, creant-se una situació cada cop més angoixant, i això farà que secreti més cortisol, que engreixi més, que l’autoestima baixi i es pot arribar-se a deprimir.
S’ha de tenir en compte també que un augment de cortisol afavoreix l’aparició de depressions o la reincidència en persones que hi tinguin predisposició.
La psicologia en relació a l’obesitat
Els factors psicològics tenen molta importància en el control de la sensació de sacietat, també és important tenir en compte els problemes que es presentin com a conseqüència del canvi de la imatge de sí mateix, de l’ansietat i les variacions en l’estat d’ànim.
Es important modificar la distorsió de l’autoimatge i la baixa autoestima que pot patir una persona que es "consideri" obesa. Es important fer la matisació que així com hi ha persones que són molt benvolents amb sí mateixes, hi ha altres que són excessivament autocrítiques i, estant més aviat primes, es troben involucrades en una lluita dura i complexa contra l’augment de pes.
Factors de risc psicològic que estan implicats en l’obesitat.
Hi ha una sèrie de factors de caràcter psicològic que predisposen a les persones a que tinguin facilitat per guanyar pes, i molts d’aquests factors passen desapercebuts a la persona, i es troben que "no saben perquè guanyen pes". Aquests factors són:
1- no saber afrontar, o fer-ho malament, situacions que provoquen frustració o ansietat.
2- una autoestima negativa o un concepte baix de sí mateix.
3- ser impulsiu i no ser capaç de deixar per més tard una experiència gratificant
4- estats d’ànim depressius, d’angoixa o nerviosisme.
5- no disposar d’un mecanisme d’autoregulació que mantingui un equilibri entre la ingesta de calories i el gasto energètic.
6- sentiments de incapacitat per controlar la pròpia vida.
7- donar massa importància als missatges que provenen de l’entorn social i dels mitjans de comunicació.
8- confondre ansietat nerviosa amb desig de menjar, és a dir fer servir l’acte de menjar com distractora de l’ansietat.
Podem considerar que existeix un perfil propi de la persona que sempre té gana.
El mecanisme de la gana està controlat per una glàndula anomenada hipotàlam. Aquesta actua quan el nivell energètic de les cèl·lules disminueix, llavors és quan el cervell emet el seu missatge de "vull menjar", enviant a l’estomac una sensació de buidor. El problema esdevé quan, un cop s’ha solventat aquesta manca energètica de les cèl·lules d’hipotàlam, aquest segueix enviant l’ordre de menjar si rep uns determinats estímuls tant siguin visuals com psicològics.
Hi ha un tipus de persones o grups socials que tenen més tendència a menjar més del compte i per motius que res tenen a veure amb la gana:
-
El cas de dones que es passen tot el dia a casa i la forma que tenen d’alliberar les seves tensions i pel baix esforç que els hi costa, ja que tenen prop la disponibilitat de menjar, van "picotejant" durant tot el dia, encara que durant els àpats regulars estiguin seguint una dieta.
-
Persones que mengen correctament durant la jornada laboral però quan arriben a casa, s’estiren al sofà i compensen l’estrès de la feina menjant davant la tele.
-
Persones que "mengen per fer desaparèixer les penes", la soledat, l’avorriment, una desil·lusió, …poden portar a una persona a menjar per emplenar el buit que senten.
-
Persones que pel seu ritme de feina s’acostumen a menjar d’una manera desordenada.
Alguns errors en relació a l’augment de pes:
Les vitamines engreixen i donen ganes de menjar
FALS. Les vitamines no tenen calories, no engreixen ni augmenten la gana. La seva funció a l’organisme és reguladora, és a dir, intervé en les reaccions i processos de l’organisme.
La pràctica d’exercici disminueix el pes
FALS. L’ exercici produeix un augment de la massa muscular i una disminució del greix, això pot donar un augment de pes, però no de greix.
La fibra aprima
La fibra que podem trobar en els aliments integrals, a la fruita i a les verdures no "aprima", el que fa la fibra quan és barrejada amb aigua, s’infla, augmenta de tamany i dóna a la persona una sensació de sacietat que fa que es mengi menys i a més regula el transit intestinal, i és això el que aprima.
El cafè engreixa
El cafè no porta calories, el que engreixa és el que hi posem a dins o amb el que l’acompanyem.
El sucre negre engreixa menys que el blanc.
FALS. El que diferència els dos tipus de sucre és que el negre està menys refinat que el blanc, però les calories que contenen són les mateixes aproximadament. L’única diferència es troba en que el negre conté petites quantitats de vitamines i minerals que el blanc no té.
L’aigua engreixa
FALS. El que sí es pot produir és una retenció de líquids en els teixits provocant un augment de volum corporal, però no de greix.
El pa engreixa
Al igual que altres aliments, engreixa el que l’acompanya o si es menja en excés.
A més porten les mateixes calories el pa integral que el pa normal, l’única diferència és que l’integral porta més fibra.
Saltar-se un àpat ajuda a aprimar-se
FALS. A més no és gens convenient saltar-se un àpat ja que en el següent possiblement menjarem de manera compulsiva o "picotejarem" entre hores, i l’únic que aconseguiríem seria engreixar i aprendre a menjar desordenadament.
Pel lloc on vivim hauríem d’aprofitar-nos més de l’avantatge que ens dona la nostra dieta. La dieta mediterrània és, científicament, una de les més sanes i compensades que hi ha. Per tant, més que canviar de dieta, el que hauríem de canviar són els hàbits, costums, conductes i pensaments erronis que ens originen, que tot i portant una correcta dieta, ens podem provocar un augment de pes.
Sílvia Torroella Claver
Biòloga i Psicòloga (num col 10905)
Moltes vegades ens plantegen l’ansietat com un tret psicològic negatiu, com allò que ens condiciona a la nostra vida i ens produeix malestar, com allò que ens "venen" com a crònic i amb una cura que passa per la medicació constant i llarga. Aquesta imatge de la ansietat ja ha quedat obsoleta i infèrtil. No deixa de ser una imatge estàtica d’un procés cel.lular dinàmic per naturalesa. Res que canvïa es pot considerar crònic, però perque algo canvïi s’ha de procar un canvi.
Considerant els mecanismes biològics de l’ansietat hauriem de donar protagonisme a quatre tipus de neurotransmissors. Els nostres artistes són: la Dopamina, la Norepinefrina (o noradrenalina), l’Epinefrina (o adrenalina) i el GABA ( ac. gamma aminobutíric), sense tenir en compte el grapat d’artistes secundaris (que també són importants) dins el tema en concret.
Un neurotransmissor és com el seu nom indica, una substància que facilita o inhibeix la comunicació entre neurones projectant aquest procés (escrit de forma molt simple) com una pauta de conducta, una forma de caràcter o uns símptomes somàtics i/o cognitius, que formen part de la nostra vida.
Quan a una persona li diuen, Tú tens ansietat i això és crònic! és el mateix que dir-li a una persona, tú tens els triglicèrids alts (paràmetre molt dependent de la dieta) i això és crònic. En el cas dels triglicèrids seguirà sent crònic si seguim en la nostra estricta dieta d’embutits, de fregits, de grasses, de pastissos……. Però si canviem la dieta, també canvia el seu nivell en sang.
De la mateixa manera si tractem l’ansietat, en el seu origen fisiològic, a nivell de la secreció dels neurotransmissors que la potencïen, també la reduirem. El nostre cos està format per una base estructural, el guió del nostre cos, la informació que redacta la forma en que orgànicament funcionarem i on trobem reflectides les nostres predispossicions (que no dispossicions, ja que necessiten un desencadenant per agafar forma), aquest és el nostre DNA, la nostre càrrega genètica que ens passen els nostres parents i que ens predispossen a unes característiques que biològicament ens defineixen com a la persona única que som. Però aquesta base genètica i heretada, ha de trobar un substrat dins la nostra vida per manifestar-se (en el bo, i en el menys bo). Parlant de l’ansietat, sí que hi ha dispossició genètica heretada per tenir uns nivells més alts d’uns neurotransmissors concrets que ens donaran símptomes somàtics, però també podem a través de molts mecanismes, fer servir aquests alts valors en benefici propi.
O sigui que el que et venen com ansietat negativa, pot ser considerada energia positiva si aquesta està ben canalitzada. Una dopamina alta en una persona jove, pot provocar taquicàrdies, tremolors, augment de la respiració i hiperventilació,…. però a una persona més gran (els neurotransmissors disminueixen amb l’edat) que mai ha patit cap d’aquests símptomes per que sempre ha presentat una concentració més baixa, té més risc de patir Parkinson. Vist d’aquesta manera què és més positiu?
El que es coneix com ansietat no deixa de ser una resposta NORMAL del nostre organisme davant una situació de perill. Fa molts anys, i encara avui en dia en moltes tribus indigenes, una situació de perill era un depredador, una amenaça vital. Si el nostre procès conscient i racional (molt més lent) haguéss de processar i catalogar el perill que tenim al darrera, aquell lleó que se’ns vol "cruspir", poc durariem en escena. En aquests cassos hi ha un mecanisme de supervivència molt més ràpid, que no passa pel raonament racional i que estimula una zona cerebral que dóna les ordres per tal que el nostre cos secreti unes substàncies que ens activen fins a tal punt que la fugida és ràpida, i cel.lularment preparats per aguantar un sobresforç, amb resposta al 100% del nostre cor, del ritme respiratori, del fluxe sanguini, de les capacitats sensitives i amb una mssa muscular prou alimentada per soportar aquesta fita, la supervivència.
Però que ens passa actualment? No vivim en una selva, no tenim un lleó amenaçant la nostra existència, però el nostre cos, basat en una biologia de milers d’anys d’història viscuda entre natura i depredadors, no compren a nivell orgànic que s’ha produit un canvi. Per tant segueix funcionant igual, només canvïa que ara el nostre lleó pot ser un cap de la feina, el fet de conduïr dia a dia dins una ciutat, els problemes econòmics, etc etc etc.
Si devant d’una situació on es dispara la nostra adrenalina i estem preparats per correr, per fugir i per movilitzar tot el cos fins al límit, ens quedem quiets, què passarà? Quan el nostre cos es dispara per la fugida, per movilitzar la musculatura voluntaria per fugir, i no ho fem, tindrem una concentració alta de sucre el sang, una secreció alta de dopamina i adrenalina, i el nostre cos (savi per naturalesa), "tirarà" de la musculatura involuntaria. Augmentarà els batecs del cor, que a l’hora provocara un augment de la circulació sanguínea (per movilitzar nutrients), que a l’hora provocarà un increment de la respiració (per l’interncanvi de gassos)….. però aquí entrem nosaltres i la nostra part racional. Intenterem controlar la respiració (agafarem aire, o sigui respirarem al revés), ens intentarem relaxar (quan tenim un cos preparat en aquest moment per còrrer), la nostra ment racional apareixerà en escena i pensarem "ens estem morint", incrementat així més la situació de perill que farà que el cos respongui amb més del mateix.
Tots podem manipular la nostra conducta per tal d’afavorir la nostra biologia. Conèixer els mecanismes de l’ansietat ja la fa disminuïr i a partir d’aquí hi ha moltes tècniques per manipular aquestes substàncies que més que un perjudici, són una aventatge biològica que hauriem de sabem valorar i reconduïr per tal que més que un patiment, ens reporti un benefici.
Sílvia Torroella Claver
Hi ha antics o no massa antics preceptes socials que avui en dia encara ens condicionen: “la vida és un patiment”, “el que pateix està viu”, “qui pateix aprèn de la vida”, etc. Sota aquests conceptes tant negatius, que portem gravats a l’inconscient en forma de dogma, es desenvolupa llavors el nostre estil de vida, el nostre modus vivendi.
Quan tots ens va bé, ens sentim feliços, estem contents….. apareix el fantasma de la por: ai, ai, ai, ja passarà alguna cosa!!!!
El nostre estat natural és el de persona saludable, el de persona positiva i en definitiva el BENESTAR. Tot el que no concorda amb això no correspon a la nostra naturalesa.
Estem sotmesos a informacions negatives sobre la vida, sobre el dia a dia (només cal mirar les notícies). Se’ns crea un estat de malestar que alimentem llavors nosaltres amb els comentaris sobre els temes del dia (que si la crisi, que si la violència, que si les desgràcies, que si el mon està com està, etc). Hem perdut l’esperança per la vida, per les persones i per la Terra en general.
Actualment s’estan produint canvis a nivell general. Ens adonem que podem provocar l’efecte contrari a la informació catastrofista i negativa que rebem. Per tal cosa cal que cadascú posi el seu granet de sorra. Si Tu parles en positiu de tu mateix i dels altres, els demés també ho faran. Si vius la realitat d’una forma més beneficiosa, els demés també ho faran. Cada persona és un individu actiu dins la societat, amb la seva influencia i amb el seu pensament.
Les formigues (societat a admirar) funcionen amb unió i ordre encara que la situació siguin desbordant. Aquestes són capaces d’atravessar un riu sense saber nadar, es cohesionen i uneixen entre elles formant una espècies de “balsa formiguera” que els facilita surar dins l’aigua. En cap moment, cada formigueta de forma individual es pregunta si s’ofegarà, i és l’unió de totes la que fa possible superar les dificultats.
Hem d’entendre que arribar al benestar no és una lluita, és un dret que com a persones o com a essers vius ens pertany de forma natural, només hem de deixar de lluitar-hi en contra i aconseguir ser formigues, si elles poden…. Nosaltres també!
Sílvia Torroella Claver
Fa uns anys va aparèixer la “moda” de l’autocontrol emocional. La no expressió del que es consideraven emocions bàsiques negatives i pròpies de l’espècie animal, com la por i la ràbia. Em centraré en aquestes dues que considero prou importants.
La societat ens deia que quan expressàvem por o ràbia, érem considerats de forma negativa, ens comportàvem dins el nostre estat més salvatge i animal, en fi, que perdíem el nostre estatus humà. Per tant ens havíem d’aplicar l’”autocontrol”, o sigui la no expressió d’aquestes emocions que, tot i sentir-les, eren considerades criticables socialment. Si haguéssim estat capaços de no generar aquestes emocions, ja no haguéssim tingut que amagar-les, ni reprimir-les; però no som capaços, donat la nostra naturalesa.
El nostre cervell és el conjunt de tres tipus de cervells, de més antic o primitiu a més modern: el reptilià, el mamífer o emocional i el racional o humanitzat. Tenim els tres cervells coordinats entre ells, que NO anul·lats, parlem d’incorporació cerebral no d’anul·lació de l’estructura més antiga.Dit això hem de tenir en compte que moltes de les nostres conductes estan modulades i regulades pel nostre cervell mamífer, la zona límbica, amb el seu conductor de les emocions l’amígdala. Conclusió que s’extreu d’aquesta forma estructural del nostre cervell, és que no podem “apagar” el que sentim quan som conduïts per una emoció, com la por i la ràbia. Quan amb molt d’esforç “ho apaguem”, “ho neguem”,…. estem reprimint les nostres emocions; sota cap concepte les estem controlant. Llavors apareixen els problemes: quan tu infles un globus per tal d’”amagar” l’aire dins seu, ho aconseguiràs fins a un punt, ja que passat aquest límit, el globus esclata sense control. El mateix passa amb les emocions quan aquestes s’amaguen, es reprimeixen i es neguen com a pròpies.
Donat que som éssers humans, éssers vius amb un cervell força estructurat, actuem com a persones i en comptes de reprimir les emocions, les utilitzem al nostre servei de forma positiva. Les emocions són potents activadors que podem utilitzar en el nostre benefici, només cal modular la seva intensitat, direccionar la seva expressió i canviar el concepte social de “cosa negativa”.
No existiríem sense por i sense ràbia, de la mateixa manera que ambdues emocions de forma desproporcionada tampoc són bones.
En les polaritats de tot o res el millor sempre és el centre.
Sílvia Torroella Claver
Quan pensem en la por, ens inspira una sensació negativa. A ningú li agrada sentir por a la seva vida. El que moltes vegades no ens adonem, és que aquesta és una de les emocions més protectores per la nostra integritat física, per la nostra vida.
Si no sentíssim por ens veueríem expossats a multitut de perills sense que fessim res al respecte, sense fugir i sense que el nostre cos expreimentés cap variació orgànica que ens capacités per sortir corrent i fugir de l’estímul o situació que ens provoca aquesta por.
Les emocions com a respostes del nostre "cervell animal".
La por és una de les emocions considerades bàsiques. La compartim amb tots els mamífers. Aquesta és processa dins el sistema límbic, on trobem el gran controlador en una estructura anomenada amígdala. Gràcies a aquest sistema tenim la defensa vital de poder fugir devant un depredador o devant una situació que ens sembli perillossa sense necessitat d’un processament racional (més lent). Però fugir físicament d’un lloc, no és tant simple pel nostre cos. Primerament es necessiten mobilitzar molts sistemes, el cardio-vascular, els sistema hormonal, els neurotransmissors,…. Necessitem acumular la suficient energia per poder fugir sense pensar-hi, per poder mantenir un ritme muscular superior a l’estat normal, a tal efecte és necessaria una mobilització orgànica ràpida i eficaç.
Com es manifesta la por en la nostra conducta.
La conducta associada a l’emoció de la por és la fugida. Aquí tenim el substrat del que és una crisi d’ansietat. Qué ens passa quan patim un atac d’ansietat?
El nostra sistema límbic, que no processa de forma racional la situació, se n’adona de que ens trobem devant un perill pel nostra organisme com a individuu. Sense parar-se a pensar ni a processar la situació, es dispara el nostre sistema d’alerta. Les reserves de glucògen que emmagatzema el fetge com a recurs energètic es transforma en glucosa (combustible del nostre sistema muscular). A l’hora s’envia la senyal a les glàndules suprarrenals i aquestes secreten Adrenalina, que a l’hora activarà neurotransmissors cerebrals. Tot plegat prepara la nostra maquinària orgànica per funcionar de manera molt ràpida i eficient, però per funcionar corrent, escapant i amb una resistència per sobre dels nivells normals.
Davant aquest ventall de canvis s’accelera el cor per donar més potencia a la circulació sanguínea, i seguint el seu compàs, augmenta la nostra respiració per tal de facilitar un intercanvi de gassos de forma més ràpida. La nostra musculatura es troba ara preparada per actuar. Hem aturat procesos fisiològics que ara no importarien com la digestió, ja que si et persegueix un depredador, moltes ganes de menjar no tens.
Però, com ho vivim nosaltres….?
– Sentim que el cor se’ns accelera: tinc taquicàrdia, què em passa?
– Sentim que ens augmenta la respiració: em costa respirar i passo a la respiració voluntaria (malament! ja que la respiració mecànica, la no forçada, la que no ens adonem, va a l’inversa, respirar consisteix en buidar els pulmons i deixar que s’omplin, no forçar omplir-los, ja que llavors entrem dins la hiperventilació)
– Acte seguit apareix el nostre "cervell racional", el que es processa desde el neocòrtex, que intenta explicar una situació "purament natural" com un caos i una tragedia que no pot entendre arribant a la falça conclusió de: "m’estic morint".
– Mentrestant, atenent a la necessitat racional del moment ens repetim dels frases: "m’haig de relaxar", "respira a fons", etc i un grapat de frases que fan l’efecte contrari del que volem en el moment.
– També sentirem unes extranyes sensacions a la musculatura involuntària, que respon de forma correcte a la nostra anti-conducta de fugir. Si la musculatura volutària no crema el sucre, el cos disposa del seu mecanime d’autorregulació, així ja ho farà la musculatura involuntària, aquí pren protagonisme els tremolors, la musculatura cardíaca i la musculatura gastro-intestinal, que fan la seva feina.
Actualment estan sortint a la llum molts cassos de pederàstia dins l’Església, però els abusos sexuals a la infància, desgraciadament, són cassos més comuns del que ens pensem. L’abusador, per norma general, sòl ser home i lligat a la família o un familiar directe. La víctima sòl ser dona, però també hi ha cassos d’homes que han patit aquest abús.
- Com ho viu la víctima quan és adulta?
Sovint la persona que ha patit abusos ho oblida, “ho aparca” durant uns anys, i un cop és adulta, comença recordant petites coses, fins que de cop se li desperta aquell mal record. Apareix llavors el sentit de culpabilitat; és comú el sentiment de sentir-se responsable de l’abús, del no haver-ho parat abans. Això es barreja amb el fet de que moltes vegades s’ha seguit veient l’agressor i ambdós es comportaven com si no hagués passat res, ja que en molts cassos és un familiar directe. La víctima presenta una autoestima molt baixa, un sentiment de vergonya constant i una sensació del tipus “això només m’ha pogut passar a mi”. Ho manté en un estricte secretisme, ja que si algú se’n assabentés la vergonya seria insuportable. Moltes vegades aquestes persones han intentat suïcidar-se dins d’episodis depressius.
- Per què no es recorden els abusos durant molts anys?
Quan una situació és traumàtica, el nen o nena, no ho entén. Viu amb la incertesa de que no sap si està bé o malament, donat que l’agressor ja s’encarrega de que no digui res a ningú, ja sigui per amenaces o per convèncer a l’infant que allò que li demana i li fa, és normal.Llavors com que la ment no sap com processar aquesta informació i aquests records traumàtics, el que fa és “amagar-ho” dins l’inconscient i així per un temps s’oblida.Quan la persona ja és adulta, i està capacitada per poder processar aquests record, comencen a aparèixer imatges, tipus flash, sensacions, olors etc relacionades amb els abusos. I poc a poc l’inconscient deixa anar el que amagava i la persona és capaç de recordar-ho tot.
- Que ha fer una persona que ha patit abusos quan comença a recordar-ho.
No intentar oblidar-ho, ja que a partir d’aquest moment, no podrà. Parlar-ne amb persones de confiança, explicar el que li va passar. Moltes vegades no se’n parla per por a que no es creguin a la persona, però el fet de no tractar obertament el tema, el que fa és “enquistar-lo” més.
Què li quedi clar que CAP nen és culpable, ni provoca, els abusos per part d’un adult. Són VICTIMES d’un agressor.
Que sàpiga, que això que li ha passat, també li ha passat a més gent. Que és molt probable que entre la gent que coneix, també hi hagi una altre víctima, que ha passat pel mateix i que també ho calla per vergonya.
Per qui es pugui trobar en aquesta situació o tingui una persona propera que li expliqui i confiï el que li va passar, recomano un documental excel·lent que va emetre Documentos TV ja fa uns anys, anomenat LA INFANCIA ROTA, allà podrà veure com persones que han passat pel mateix relaten la seva història i la seva superació.
Si algú està interessat en aquest documental ens enviïn un correo al viure-be@hotmail.es, facilitant les seves dades de correo ordinari: Nom, adreça o apartat de correos i localitat, i els enviarem una còpia.
Sílvia Torroella Claver
Viure-be Girona
972412016
