Quan pensem en la por, ens inspira una sensació negativa. A ningú li agrada sentir por a la seva vida. El que moltes vegades no ens adonem, és que aquesta és una de les emocions més protectores per la nostra integritat física, per la nostra vida.
Si no sentíssim por ens veueríem expossats a multitut de perills sense que fessim res al respecte, sense fugir i sense que el nostre cos expreimentés cap variació orgànica que ens capacités per sortir corrent i fugir de l’estímul o situació que ens provoca aquesta por.
Les emocions com a respostes del nostre "cervell animal".
La por és una de les emocions considerades bàsiques. La compartim amb tots els mamífers. Aquesta és processa dins el sistema límbic, on trobem el gran controlador en una estructura anomenada amígdala. Gràcies a aquest sistema tenim la defensa vital de poder fugir devant un depredador o devant una situació que ens sembli perillossa sense necessitat d’un processament racional (més lent). Però fugir físicament d’un lloc, no és tant simple pel nostre cos. Primerament es necessiten mobilitzar molts sistemes, el cardio-vascular, els sistema hormonal, els neurotransmissors,…. Necessitem acumular la suficient energia per poder fugir sense pensar-hi, per poder mantenir un ritme muscular superior a l’estat normal, a tal efecte és necessaria una mobilització orgànica ràpida i eficaç.
Com es manifesta la por en la nostra conducta.
La conducta associada a l’emoció de la por és la fugida. Aquí tenim el substrat del que és una crisi d’ansietat. Qué ens passa quan patim un atac d’ansietat?
El nostra sistema límbic, que no processa de forma racional la situació, se n’adona de que ens trobem devant un perill pel nostra organisme com a individuu. Sense parar-se a pensar ni a processar la situació, es dispara el nostre sistema d’alerta. Les reserves de glucògen que emmagatzema el fetge com a recurs energètic es transforma en glucosa (combustible del nostre sistema muscular). A l’hora s’envia la senyal a les glàndules suprarrenals i aquestes secreten Adrenalina, que a l’hora activarà neurotransmissors cerebrals. Tot plegat prepara la nostra maquinària orgànica per funcionar de manera molt ràpida i eficient, però per funcionar corrent, escapant i amb una resistència per sobre dels nivells normals.
Davant aquest ventall de canvis s’accelera el cor per donar més potencia a la circulació sanguínea, i seguint el seu compàs, augmenta la nostra respiració per tal de facilitar un intercanvi de gassos de forma més ràpida. La nostra musculatura es troba ara preparada per actuar. Hem aturat procesos fisiològics que ara no importarien com la digestió, ja que si et persegueix un depredador, moltes ganes de menjar no tens.
Però, com ho vivim nosaltres….?
– Sentim que el cor se’ns accelera: tinc taquicàrdia, què em passa?
– Sentim que ens augmenta la respiració: em costa respirar i passo a la respiració voluntaria (malament! ja que la respiració mecànica, la no forçada, la que no ens adonem, va a l’inversa, respirar consisteix en buidar els pulmons i deixar que s’omplin, no forçar omplir-los, ja que llavors entrem dins la hiperventilació)
– Acte seguit apareix el nostre "cervell racional", el que es processa desde el neocòrtex, que intenta explicar una situació "purament natural" com un caos i una tragedia que no pot entendre arribant a la falça conclusió de: "m’estic morint".
– Mentrestant, atenent a la necessitat racional del moment ens repetim dels frases: "m’haig de relaxar", "respira a fons", etc i un grapat de frases que fan l’efecte contrari del que volem en el moment.
– També sentirem unes extranyes sensacions a la musculatura involuntària, que respon de forma correcte a la nostra anti-conducta de fugir. Si la musculatura volutària no crema el sucre, el cos disposa del seu mecanime d’autorregulació, així ja ho farà la musculatura involuntària, aquí pren protagonisme els tremolors, la musculatura cardíaca i la musculatura gastro-intestinal, que fan la seva feina.
