Pot semblar irònic i una mica incoherent, fins i tot, però hi ha molta gent que manifesta una por a la salut. Es tracta d’aquell tipus de persona que “sempre té alguna cosa” o que sempre està pendent de que “tindrà alguna cosa”, ja sigui passatgera com un mal de cap, o la interpretació de petits símptomes com a futures malalties greus.
Un exemple:
Tenim en Manel (evidentment el nom és agafat a l’atzar); en Manel s’aixeca pel matí i ja comença a inspeccionar el seu cos, es pregunta: -alguna cosa em sembla que no va bé, ja que nota una petita molèstia a la nuca. Comença el dia prestant tota la seva atenció a aquesta molèstia, preguntant-se si potser és el senyal d’alguna patologia. Conforme condueix cap a la feina, cada cop es va inspeccionant més aquest punt i se’n adona que es sent marejat. Ara no és només la molèstia, a aquesta es suma un estat de mareig que el fa aturar el cotxe.
Es para a la vorera i comença a racionalitzar el que li passa, conforme ho fa nota que li augmenten els batecs del cor, símptoma que es suma als anteriors. El seu cap que va a “mil per hora” el fa arribar a una hipòtesi: tot apunta a que em passa una cosa greu.
Pel cap d’en Manel només hi té lloc un pensament: això és greu!!!
Mentre a tipus de processador comença a buscar una explicació per aquest estat, la respiració cada cop se li fa més ràpida. Apareix un nou símptoma, li costa respirar, que es suma a tota la simptomatologia anterior. Conclusió: Això sí que va de veritat, és molt greu!!!
El pas següent que seguirà en Manel és trucar a algú de confiança o a un familiar per tal d’avisar de la gravetat del seu quadre, per verificar que està molt greu i justificar el fet de trucar a una ambulància.
La persona que li agafa el telèfon, ja ho sap per costum i reiteració, al Manel no li passa res, és hipocondríac i s’agafa el més mínim canvi com una patologia greu. Recordant-li o fins i tot “fent burlesca” del que ha acabat deduint només per una molèstia inicial a la nuca, que possiblement és derivada de dormir en una mala postura corporal, acaba per tranquil·litzar-lo i poc a poc tots els símptomes van desapareixent.
El Manel se n’adona que potser n’ha fet un gra massa, com altres vegades i que no passa res. Arrenca el seu cotxe i se’n va cap a la feina.
Això que li passa al Manel li passa a molta gent, que estant constantment revisant la seva salut, vivint un calvari “dia a dia” per por a una malaltia que en el present no té. Això provoca incomprensió per part de l’entorn, ja que el patiment psicològic és alt i el recolzament baix.
Darrera una conducta hipocondríaca hi ha una por a la salut, i darrera aquesta por hi ha una “història personal” que l’explica i provoca. La bona evolució passaria per tractar què genera aquesta por, no la por en sí mateixa, que és una resposta no la causa.
Sílvia Torroella Claver
