Observant l’actitud de les persones sempre m’ha sobtat veure que en qüestió de fer les cosses, sobretot, hi ha dues espècies ben diferents i complementàries a l’hora, els “canya” i els “peix”.

Qui és canya?

La persona “canya”, llença a l’aire el què vol aconseguir, sense dirigir-ho a cap persona en concret, i sense demanar res. La persona “canya” mai demana de forma directa el què vol. La persona “canya” fa servir la psicologia emocional de l’altre persona per enviar la demanda, sense que aquesta sigui explícita, a través de mecanismes “no verbals” que arriben dins la persona “peix” i la fa actuar.

Qui és peix?

Peix, és la persona que, literalment, “pica” a la demanda, que no va dirigida a ell, però que, no sap perquè, de cop i volta es troba dient: ja ho faig jo!
– peix és el voluntari de totes les tasques no manades directament a ell.
– es la persona que es sobresatura de feina, i llavors li fa ràbia, fer coses que potser ni li corresponen, ni vol fer.
– es aquell que ajuda, passant per sobre de les seves possibilitats, perquè alguna cosa dins seu l’”obliga a fer-ho”.

Però com actua la “canya” quan se li recrimina, un excés de feina, un excés d’obligacions, un excés de tot…….. respon: jo no t’ho he demanat, és més, tu t’has ofert a fer-ho.

I, com es queda el “peix”: emprenyat “com una mona”, no sent que s’agraeixi el seu esforç, ni la seva dedicació,… i es queda amb un gran malestar intern. Però reflexiona i pensa, és veritat, jo m’ofereixo a fer coses que em desborden, però ningú m’ho ha demanat de forma clara i explícita, per tant si faig més del puc o del que cal fer…. és culpa meva!

Llavors passa de ser “peix” a ser “peix” que es sent malament amb sí mateix, i a sobre no pot culpar a ningú del seu sobreesforç, ja que ningú li ha demanat que ho faci.

El que sigui “canya” no es sentirà reconegut en aquesta història, ja que obté benefici sense demanar res, o sigui que tampoc ha de “tornar res”, ni les gràcies.
Però el que sigui “peix” sabrà del que parlo, perquè haurà sentit moltes vegades aquest estat de insatisfacció, desagraïment i impotència cap a sí mateix, per fer coses que no vol fer, però tot i així les fa.

A la vida, abans d’actuar, millor observar. Si algú llança una petició a “l’aire”, fa servir condicionals no dirigits, com el “s’hauria de fer…”; parat uns segons, espera i reconeix la “canya” que tens davant. De tu depèn si piques o no!

Davant d’una demanda no específica, no reaccionis sense pensar que a lo millor la feina, la conducta, o el que s’esperi de tu, excedeix les teves forces energètiques.

Si algú vol algo de tu, que t’ho demani obertament; podràs triar (fer-ho o no fer-ho), i si ho fas perquè t’ho han demanat, l’altre t’haurà de donar, com a mínim , les gràcies!

Sílvia Torroella Claver