Quan arribem a una etapa de la nostra vida, el tema de la mort es fa evident en la nostra existència i en el nostre dia a dia. Comencem a notar que ens falten persones que semblaven que eternament estarien amb nosaltres i ens acostumem a incloure la mort com un procés natural dins la vida.
Dins la nostra societat, un tema tant evident com la mort, no es tracta de manera oberta, encara que, per més que se’n parli cada vegada més, segueix portant un referent tabú que va implícit en el seu concepte. La paraula mort ens inspira por, negativitat, mala experiència,… i intentem evitar aquest tema, com si així, sense pensar-hi evitem que ens afecti a nosaltres.
Quan intentem controlar el futur, tenir-ho tot tant planificat fins a extrems que ens superen, darrera moltes pors, hi ha aquesta: La mort.
Les ensenyances més plenes i gratificants ens arriben sempre de persones que els hi queda poc en aquesta vida. Ho referencïen amb una claredat i una pau que moltes vegades ens costa d’entendre, i t’acabes plantejant si aquest concepte que tenim, d’un fet natural i inevitable, potser l’hauríem de processar com el que és: Un canvi.
Per què per viure la vida de forma plena i amb consciencia del present hem de passar una greu malaltia, hem de perdre alguna facultat o sentit? Com farien els animals, només que un passi una mala experiència, d’aquesta n’aprenen tots. Tenen un aprenentatge compartit. No fa falta que et tallis un dit per saber que es sent, només estigues pendent del que t’explica el que ha perdut una ma, o un dit o una altre part del cos.
La gent que ha patit un càncer referencïa l’experiència com un aprenentatge positiu a la vida, com una adquisició de nous valors, com la vivència del dia a dia amb tota la força i amb els ulls oberts de forma conscient en totes les coses positives que tenim per gaudir-ne, per aprendre i per aconseguir obtenir una pau interna que ens permet seguir en aquest procés vital de forma enriquidora.
Canviem la concepció de la mort i canviarem la concepció de la vida.
Això no vol dir que quan perdem algú estimat no ho patim com una pèrdua, com un canvi dins la nostra vida que ens fa reestructurar tot el que teníem muntat com a “estable” i “etern”. Però ens podem dedicar a aprendre de la gent que ens envolta sense sentir por ni patir de que algun dia ens deixaran i haurem de seguir igualment.
Si volem aprendre de la vida escoltem a la gent gran, preguntem-li com veu la vida i com els hauria agradat viure-la. Qüestiona’t alguna vegada que faries si només et quedessin 24 hores i veuràs quines són les teves prioritats.
Dedicat a totes les persones grans que ens omplen de coneixements i experiències que no trobarem mai en cap manual. I dedicat de forma molt particular a tú AVIA ANTONIA per donar-me una experiència de vida, un aprenentatge davant la mort i poder comprovar que les xerrades que havíem tingut sobre aquests temes et van proporcionar la manera d’enforcar-la amb un somriure els llavis i un ADEU que em “va glaçar la sang” però em va ensenyar molt.
Sílvia Torroella Claver
