Són moltes les persones que acudeixen a metges, un darrera l’altre per mal d’estómac i/o problemes digestius, rebent sempre la mateixa resposta: està tot bé!… però la persona segueix amb els dolors, la mala digestió i la sensació molt generalitzada de tenir l’estómac “fet una pedra”.
Descartada qualsevol patologia orgànica i física d’aquest òrgan, només resta una resposta: que el mal sigui psicosomàtic sense que encara hagi repercutit físicament a l’òrgan.
L’estómac és molt complexa, a part de la seva evident funció digestiva, té una estructura que és “diana” de molts altres sistemes. Per tal de poder portar a terme la digestió a través dels moviments ondulatoris, fan falta una quantitat estimable de musculatura involuntària com a motor. Aquesta musculatura involuntària és molt sensible a l’acció de neurotransmissors, com per ex.:
– l’adrenalina:
Substància alterada quan la persona sent estrés o ansietat, quan hi ha problemes amb les tiroides, quan es pren algun tipus de medicació, quan es deixa de fer esport de cop i volta, etc, etc, etc. L’adrenalina quan no es gestiona bé, acaba a la musculatura involuntària i la sobrepotencïa energèticament provocant per saturació un bloqueig. Per ex. si observes la musculatura voluntària, per exemple els músculs de la cama i els sobrecarregues et trobaràs amb una “rampa”, el que diríem, que s’ha clavat el muscle. El mateix passa amb la musculatura involuntària de l’estómac, per sobrexcés energètic causat per l’adrenalina es col·lapsa i es converteix amb el que sentim de “tenir-lo com una pedra”.
Quan s’arriba a aquest estat, l’aliment que hi dipositem a través de la ingesta acaba arribant a un “sac” immòbil. L’estómac a través dels seus sensors detecta l’arribada d’aliment i comença amb la secreció àcida corresponent, però el sistema muscular necessari pel bon “remenament” del menjar, no funciona com ho hauria de fer i apareixen les males digestions, acideses i reflexes que l’acompanyen.
A l’hora l’estómac té molts de receptors de serotonina (el neurotransmissor que ens fa sentir bé), que el fa susceptible a les alteracions d’ànim i l’exposició llumínica de la persona.
Com es veu, no sempre els símptomes d’un òrgan es manifesten en proves mèdiques, quan aquestes surten negatives hem de tenir en compte que estem somatizant un símptoma que pot ser emocional, psicològic o psico-biològic.
Si no actuem sobre l’arrel, no eliminarem les molèsties, que a la llarga poden acabar ocasionant un danys físic.
Sílvia Torroella Claver
