Per norma general la vida sempre t’indica quan necessites un canvi. Ja sigui un canvi intern, com del que t’envolta. Canvis que moltes vegades passen per trencaments, tant de conductes com de persones que no et són favorables en la teva evolució, o que, simplement, d’una forma gradual i subtil s’han anat quedant enrere.
La nostra reticència el canvi, inherent a la naturalesa humana, fa que no ens donem compte d’això fins que arriba a un estat en que te n’adones, com si fos de cop, que “algo” no va bé; que has arribat a un punt insostenible i poc productiu personalment. Quan arriba aquest moment i reflexiones amb el camí que t’ha portat a aquest punt o estat, és quan observes que no és un fet en concret el que no t’agrada, sinó que han estat la suma de petites minúcies considerades sense importància, però que a modus de bola de neu que, rodolant per una pendent, pot agafar una gran forma per la suma de petites volves. Et trobes que allò que abans era rutina i costum, ara et molesta. Et trobes que moltes de les persones que formaven part d’aquesta rutina i costum, les veus com a estranys.
La primera reacció davant d’aquests fets, és la ràbia. Et dediques a l’explosió emocional “cap a fora”, la rebotida contra la gent, contra la feina i contra tot allò que t’envolta. Arribat a aquest punt només et queda una acció: EL CANVI. Però no fa falta un canvi rotund, ni explosiu; sinó un canvi interior, amb calma, amb meditació i amb cura de no “llençar a la paperera” coses, fets, persones o llocs que poden valer-te la pena. No és qüestió de lluitar per res, ni per ningú, només has d’observar d’una forma emocionalment neutra, com el que es mira una pel·lícula on el protagonista ets TÚ.
Si a la vida se’t repeteixen els mateixos esquemes i patrons, vegada rere vegada. Quan veus que el que tens o creus que tens, no rulla com ho hauria de fer. Quan te n’adones que a manera de “despertar” allò que veus no t’agrada, només et queda una opció, deixar enrere el que s’ha quedat enrere, com aquell que abandona un “lastre” i deixar buida la motxilla de la vida per emplenar-la de coses noves, que no saps en principi si seran millors o pitjors, però si més no, seran noves.
Sílvia Torroella Claver
