Dins l’àmbit de l’astrologia i dins la simbologia en general, sempre s’ha considerat la Lluna com a la nostra part receptiva, la part emocionalment més interna i més sensible, en resum la nostra part femenina. Per oposat, s’ha considerat a Marte, com a la part que “dóna”, la part emocionalment més externa i projectada cap a fora, en resum la nostra part masculina.
Des de la Psicologia podríem adaptar aquest concepte a la forma d’actuar de les persones, en l’equilibri del que es dona i el que es rep. Aquí cabria l’oposat dels dos tipus de persones:
– la Lluna, que es receptiva i sempre espera segons la seva naturalesa, rebre, i
– el Marte, que és el que dóna i sempre actua segons la seva naturalesa donant, però donant a vegades amb tanta força que es pot manifestar externament com a persona agressiva i massa propensa a la lluita.
Com a tot a la vida, ens trobem de nou amb una nova polaritat i amb la “pregunta del milió”: que és millor, donar sempre sense esperar res a canvi?, o rebre sempre, sense tenir cap necessitat de donar?
Sigui quina sigui la resposta al respecte, no serà mai equilibrada, ja que l’equilibri perfecte en aquesta polaritat seria ser una Lluna-Marte, saber rebre i saber donar. Quan s’equilibra aquesta dicotomia, també s’equilibra emocionalment la persona, ja que centra el seu creixement personal a nivell emocional, en l’equilibri entre les emocions internes, el nostre auto-coneixement i auto-acceptació; i les emocions externes, la nostra expressió externa, la nostra “lluita contra el Mon”.
Si a la vida et donen a triar entre el Blanc i el Negre, sempre s’associa el blanc a la puresa, la netedat, lo clar i el blanc és el color que reflexa cap a fora tota la gama de colors; per contra el negre, sempre associat a l’obscur, a la foscor, és el que reten tots els colors i no en reflecteix cap. Quin dels dos presenta un interior més ric? El color que els projecta cap a fora o el color que els projecta cap a dintre seu, o cap dels dos?
El que he aprés a la vida, és que aquesta consisteix únicament en un equilibri entre polaritats, no en un judici d’aquests extrems.
He après a que he de saber donar, però també he de saber rebre.
He après que és necessari un intercanvi per equilibrar el sistema i no estar polaritzat en un dels extrems.
He après observat la natura, i en concret el cicle de l’aigua, que les zones que “reben massa aigua” i les que no “en reben gens”, són les perjudicades.
He après que si la Lluna és rebre, sense exterioritzar, ni lluitar, ni cridar…. I el Marte és donar, exterioritzant, lluitant i cridant, Jo vull ser una Lluna-Marte!!
Sílvia Torroella Claver
