Moltes vegades ens plantegen l’ansietat com un tret psicològic negatiu, com allò que ens condiciona a la nostra vida i ens produeix malestar, com allò que ens "venen" com a crònic i amb una cura que passa per la medicació constant i llarga. Aquesta imatge de la ansietat ja ha quedat obsoleta i infèrtil. No deixa de ser una imatge estàtica d’un procés cel.lular dinàmic per naturalesa. Res que canvïa es pot considerar crònic, però perque algo canvïi s’ha de procar un canvi.
Considerant els mecanismes biològics de l’ansietat hauriem de donar protagonisme a quatre tipus de neurotransmissors. Els nostres artistes són: la Dopamina, la Norepinefrina (o noradrenalina), l’Epinefrina (o adrenalina) i el GABA ( ac. gamma aminobutíric), sense tenir en compte el grapat d’artistes secundaris (que també són importants) dins el tema en concret.
Un neurotransmissor és com el seu nom indica, una substància que facilita o inhibeix la comunicació entre neurones projectant aquest procés (escrit de forma molt simple) com una pauta de conducta, una forma de caràcter o uns símptomes somàtics i/o cognitius, que formen part de la nostra vida.
Quan a una persona li diuen, Tú tens ansietat i això és crònic! és el mateix que dir-li a una persona, tú tens els triglicèrids alts (paràmetre molt dependent de la dieta) i això és crònic. En el cas dels triglicèrids seguirà sent crònic si seguim en la nostra estricta dieta d’embutits, de fregits, de grasses, de pastissos……. Però si canviem la dieta, també canvia el seu nivell en sang.
De la mateixa manera si tractem l’ansietat, en el seu origen fisiològic, a nivell de la secreció dels neurotransmissors que la potencïen, també la reduirem. El nostre cos està format per una base estructural, el guió del nostre cos, la informació que redacta la forma en que orgànicament funcionarem i on trobem reflectides les nostres predispossicions (que no dispossicions, ja que necessiten un desencadenant per agafar forma), aquest és el nostre DNA, la nostre càrrega genètica que ens passen els nostres parents i que ens predispossen a unes característiques que biològicament ens defineixen com a la persona única que som. Però aquesta base genètica i heretada, ha de trobar un substrat dins la nostra vida per manifestar-se (en el bo, i en el menys bo). Parlant de l’ansietat, sí que hi ha dispossició genètica heretada per tenir uns nivells més alts d’uns neurotransmissors concrets que ens donaran símptomes somàtics, però també podem a través de molts mecanismes, fer servir aquests alts valors en benefici propi.
O sigui que el que et venen com ansietat negativa, pot ser considerada energia positiva si aquesta està ben canalitzada. Una dopamina alta en una persona jove, pot provocar taquicàrdies, tremolors, augment de la respiració i hiperventilació,…. però a una persona més gran (els neurotransmissors disminueixen amb l’edat) que mai ha patit cap d’aquests símptomes per que sempre ha presentat una concentració més baixa, té més risc de patir Parkinson. Vist d’aquesta manera què és més positiu?
El que es coneix com ansietat no deixa de ser una resposta NORMAL del nostre organisme davant una situació de perill. Fa molts anys, i encara avui en dia en moltes tribus indigenes, una situació de perill era un depredador, una amenaça vital. Si el nostre procès conscient i racional (molt més lent) haguéss de processar i catalogar el perill que tenim al darrera, aquell lleó que se’ns vol "cruspir", poc durariem en escena. En aquests cassos hi ha un mecanisme de supervivència molt més ràpid, que no passa pel raonament racional i que estimula una zona cerebral que dóna les ordres per tal que el nostre cos secreti unes substàncies que ens activen fins a tal punt que la fugida és ràpida, i cel.lularment preparats per aguantar un sobresforç, amb resposta al 100% del nostre cor, del ritme respiratori, del fluxe sanguini, de les capacitats sensitives i amb una mssa muscular prou alimentada per soportar aquesta fita, la supervivència.
Però que ens passa actualment? No vivim en una selva, no tenim un lleó amenaçant la nostra existència, però el nostre cos, basat en una biologia de milers d’anys d’història viscuda entre natura i depredadors, no compren a nivell orgànic que s’ha produit un canvi. Per tant segueix funcionant igual, només canvïa que ara el nostre lleó pot ser un cap de la feina, el fet de conduïr dia a dia dins una ciutat, els problemes econòmics, etc etc etc.
Si devant d’una situació on es dispara la nostra adrenalina i estem preparats per correr, per fugir i per movilitzar tot el cos fins al límit, ens quedem quiets, què passarà? Quan el nostre cos es dispara per la fugida, per movilitzar la musculatura voluntaria per fugir, i no ho fem, tindrem una concentració alta de sucre el sang, una secreció alta de dopamina i adrenalina, i el nostre cos (savi per naturalesa), "tirarà" de la musculatura involuntaria. Augmentarà els batecs del cor, que a l’hora provocara un augment de la circulació sanguínea (per movilitzar nutrients), que a l’hora provocarà un increment de la respiració (per l’interncanvi de gassos)….. però aquí entrem nosaltres i la nostra part racional. Intenterem controlar la respiració (agafarem aire, o sigui respirarem al revés), ens intentarem relaxar (quan tenim un cos preparat en aquest moment per còrrer), la nostra ment racional apareixerà en escena i pensarem "ens estem morint", incrementat així més la situació de perill que farà que el cos respongui amb més del mateix.
Tots podem manipular la nostra conducta per tal d’afavorir la nostra biologia. Conèixer els mecanismes de l’ansietat ja la fa disminuïr i a partir d’aquí hi ha moltes tècniques per manipular aquestes substàncies que més que un perjudici, són una aventatge biològica que hauriem de sabem valorar i reconduïr per tal que més que un patiment, ens reporti un benefici.
Sílvia Torroella Claver
