Cada cop és més habitual sentir a parlar del terme emocional. Hem arribat al punt que el nostre “modus vivendis” no ens permet conviure amb les emocions sinó és d’una forma negativa.
Les emocions són estats que podem sentir, no raonar, i que ens acosten al mon d’una forma que “antigament” era considerada primitiva, animal, poc raonable…. Però que necessitem per poder trobar el nostre lloc dins aquest mon tant caòtic i estructurat que fins i tot les crisis econòmiques es preveuen a llarg termini.
Dins les emocions podem trobar molts estats però sempre solen predominar els negatius: la ira, la ràbia, la desesperança, la frustració…. Són estats que, desgraciadament, formen part de les nostres vides. Ens trobem amb la lluita constant de superar el passat i afrontar el futur i perdem de vista el que tenim davant: EL PRESENT. Ens hem dedicat a culpabilitzar de les nostres conductes a fets passats que ja no podem manipular, a veure el futur com un camí ple d’obstacles que no podrem solventar i davant tenim un present que no tenim en consideració, i al cap i a la fi, és l’únic que tenim que podríem manipular, i no ho fem.
Dins la natura qualsevol animal es comporta mirant el present, no pensa ni en passats ni en futurs, no es capfica en altres coses que no sigui les que té davant en aquell mateix moment, això és saber viure, saber gaudir del moment i no deixar que aquest instant de satisfacció es vegi esborrat per quelcom que no podem modificar.Si et tinguessis que rascar l’orella fa mitja hora, com ho faries???? Es evident que no és possible! Ara si t’has de rascar l’orella ARA MATEIX! Eh que et resulta més fàcil? Doncs el mateix passa amb totes les coses de la vida.Això no vol dir que s’oblidi i es raconi tot el passat, ni que es perdin de vista els objectius futurs, sinó que és possible conviure amb un passat experimentat, d’aprenentatges dins vivències que poden ser doloroses, ja que les positives poc ensenyen. Tampoc s’ha d’oblidar el futur, els objectius que puguis tenir clars, el camí que has de seguir per arribar allà on vols, o allà on “sents” que vols arribar, encara que en aquest camí es perdin “coses”, amics, parelles, feines….
La vida és un camí carregat de bifurcacions, cada cop que prens una decisió que és important per tu, fas una tria, i en aquesta potser renuncies a coses que en aquell moment, sense adonar-te, et frenen en el teu avançar. Un cop has recorregut un trosset te n’adones que era necessari donar un pas, ja que sinó et dóna la sensació del que l’únic que passa és el temps i tu estàs quiet/a esperant que el temps et provoqui el canvi que, interiorment, saps que necessites, però llavors veus que tot es manté igual i l’únic que han passat són uns dies, uns mesos o uns anys, i et trobes “allà mateix”.
Si tens l’oportunitat de deixar anar les pors, les rancúnies, les rutines que et carreguen,.. dóna un pas endavant i se t’obriran noves portes.La vida és un fluir, com una corrent d’aigua, quan està estancada es podreix, necessita el corrent i el canvi per trobar tota la seva essència i claredat
.Sílvia Torroella Claver
