Un complexe només es pot guanyar si es viu completament. En altres paraules, per tal de superar un complexe fa falta donar un petit pas per enfrontar la por. Només mirant de cara els complexes i reconeixent-los com a tals es poden superar exitosament.
Què són els complexes?
A la parla habitual és corrent parlar d’ una persona com a acomplexada, i la prova és que es diu amb molta facilitat, sense tenir en compte que, el que popularment anomenem complexe pot tractar-se d’un trastorn de personalitat. S’ha d’aclarir que des del punt de vista psicològic és gaire bé impossible parlar de persones totalment "normals" o "sanes". Cada persona és una barreja única de qualitats que el configuren com un ésser singular i irrepetible, el problema esdevé quan una d’aquestes qualitats o trets s’exageren. En termes psiquiàtrics o psicològics d’avui en dia no es parla de complexes sinó de trastorns de la personalitat i ens referiríem a aquelles percepcions distorsionades que una persona té: -de sí mateixa-de les seves característiques i habilitats-de la seva valúa.
Quins són els complexes més freqüents?
Els més freqüents avui en dia són 4:
1. L’Obsessiu: és dóna en la persona que es comporta com un perfeccionista exagerat, que es preocupa pels detalls al màxim i que a l’hora presenta dificultat per prendre decisions. Les persones del seu voltant el veuen com una persona poc afectuosa, freda, racional i moralista que critica les expressions emocionals. Aquest trastorn es confon moltes vegades amb el complexe de culpa.
2. El Paranoide: la persona que presenta aquest trastorn sempre pensa que és jutjat, amenaçat o perjudicat pels demés. Són persones que sempre solen estar tenses, que no accepten crítiques i tenen molt poc o gens sentit de l’humor. La paranoia s’anomena popularment complexe persecutori.
3. El Narcisista: es aquell que exigeix que l’admirin per les seves fites, demana constantment aplaudiments i atenció. S’exhibeix a sí mateix com algú amb molts mèrits, encara que no els tingui realment, és incapaç d’entendre els sentiments dels altres i es tortura pels èxits dels demés. S’identificaria amb el complexe de superioritat.
4. El Dependent: estaria a l’altre extrem de l’anterior. La persona que el pateix és incapaç de prendre decisions pròpies, té por d’expressar desacords amb les opinions dels altres encara que no pensi el mateix que ells per por al rebuig. Es fereix fàcilment davant la més lleugera crítica i té moltes dificultats per afrontar la soledat. El trastorn de dependència podria ser un complexe d’inferioritat.
Quines són les conseqüències de patir un complexe?
Els complexes originats a la infància o adolescència comporten a la vida adulta molts problemes com són:
-Problemes d’adaptació social: es presenten dificultats a l’hora de conèixer gent, de fer amics i, en general, problemes amb el contacte amb altres persones.
-Problemes laborals: en relació a la manca d’adaptació social i també com a conseqüència de no expressar clarament les opinions personals als altres.
-Tensions internes: existeix una insatisfacció generalitzada, malestar i por a la crítica.
Els complexes i les "Chats". Perquè es perden els complexes davant d’un ordinador.
Quan una persona parla i es comunica amb un altre a temps real a través d’un ordinador, per missatges escrits, té la possibilitat de que tot el que escriu pot corregir-ho i repassar-ho abans de ser enviat, això ajuda a aquelles persones que són insegures, ja que tenen la possibilitat de rectificar-se sense que el destinatari es doni compte, cosa que no es pot fer en la comunicació directe, on en llenguatge verbal i els gestos delaten l’inseguretat que pot presentar una persona al parlar. La possibilitat de conèixer gent sense haver de mostrar-se personalment és molt útil per aquelles persones que presentin complexes físics, ja sigui per que presentin alguna misnusvalúa o perquè tinguin una percepció exagerada d’un defecte i la impossibilitat d’assumir-lo. Un punt molt important és la identitat de la persona que queda amagada sota un "nick" per tant el que pugui dir, pensar, o expressar ho pot fer-ho lliurement, sense por a la crítica.
Exemple d’un personatge acomplexat.
-Hitler. Un home amb un gran complexe d’inferioritat.
El fet de que el seu pare provingués d’una unió il·legítima entre la seva avia i un desconegut va pertorbà sempre els pensaments de’n Hitler, davant la possibilitat de tenir ascendents jueus. La seva infància no va ser feliç, essent freqüents les pallisses per part del seu pare. De petit va canviar molt de domicili. Potser per aquests canvis de residència, de col·legi o per la mala relació amb el seu pare, va fer que no tingués amistats, i es va anar tancant en sí mateix i en els seus somnis com a pintor, la seva afició preferida, volia arribar a seu un pintor reconegut i de prestigi, però no va poder. Va trobar la forma de superar el seu complexe d’inferioritat, del qual no era conscient, a l’exercit en la superioritat d’una raça que ni tan sols era la seva.
Com es supera un complexe.
Sota tot complexe s’amaguen moltes vegades, la timidesa, que inhibeix les relacions socials i és molt típica de la persona que té poca confiança amb sí mateix. La vergonya, que és un sentiment adquirit i molt subjectiu que apareix quan una persona a fet quelcom ridícul des del punt de vista social. La manca d’autoestima que seria el sentiment d’autoacceptació, el respecte cap a sí mateix. Per superar els complexes ens hem d’afrontar a ells, primer de tot reconèixer’ls com a tals, ja que els seu principal problema es que moltes vegades queden tan amagats que la persona no és conscient d’ells i es pot arribar a tapar un complexe d’inferioritat fent mal als altres, com va fer Hitler. En segon lloc, quan aquests complexes ja són conscients s’ha d’augmentar l’autoestima i acceptar-se tal com s’és, canviant el que es vulgui i es pugui canviar i acceptant el demés, tampoc en trauríem res si tots fóssim iguals.
Sílvia Torroella Claver
